Crítica
PERE ANTONI PONS

El caos fecund i malaurat de la contracultura catalana

'Gestió del caos' d'Aleix Salvans. Angle. 308 pàg. / 18,90 €

El caos fecund i malaurat  De la contracultura catalana / XAVI MERCADÉ Zoom

El títol, Gestió del caos, és precís i excel·lent, i el subtítol, Escenes de la contracultura a Catalunya, és descriptiu i honest. Ho dic perquè qui llegeixi aquest llibre, el primer del periodista Aleix Salvans (Granollers, 1988), esperant trobar-hi un assaig analític o una reconstrucció historiogràfica del que va ser la contracultura catalana entre l’agonia del franquisme i l’eufòria olímpica corre el perill de quedar decebut. I seria una llàstima i una injustícia, perquè el llibre és una vívida i informada aproximació a un món diria que en general força desconegut.

El de la contracultura va ser, per dir-ho aviat, un món poblat per una fauna musical (punks, rockers, mods...), literària (poetes, periodistes...), plàstica (pintors, dibuixants de còmics...) i ideològica (okupes, skins, anarquistes...) absolutament nova i inclassificable segons els patrons de l’època. Era una fauna que sobretot es caracteritzava perquè, en un període estrany i particularment convuls de la història recent del país, van intentar fer les coses -creativament, vitalment- donant l’esquena a les convencions, les actituds, les maneres i les idees de la majoria. Molts d’ells ho aconseguiren, si més no durant un temps, però sovint el preu que pagaren va ser terriblement alt: la marginació o la mort per sobredosi o de sida.

De Casasses a Jiménez Losantos

Tal com avisa d’entrada el subtítol -per això m’he referit a la seva honestedat-, el llibre aborda aquell període sobretot amb les eines del periodisme narratiu, és a dir, focalitzant-se en les peripècies d’alguns dels seus protagonistes i contant les anècdotes -les escenes- que millor representen l’heterogeneïtat, les batalles, les manies, els gustos, els costums, les predileccions, les salvatjades i les ideologies d’un magma humà que només tenia en comú la ràbia o el disgust envers l’ordre de les coses i les ganes de viure cadascú a la seva manera, sense retre comptes a ningú.

Entre els personatges que apareixen al llibre, n’hi ha de tan dispars com el poeta Enric Casasses, els dibuixants Nazario i Mariscal, els músics Pau Riba, Víctor Nubla, Pascal Comelade i Jaume Sisa, el radiofonista “lliure” Salvador Picarol, les bandes de punk L’Odi Social, GRB i Decibelios, el faranduler Ocaña, els periodistes Jiménez Losantos i Ramon Barnils, els escriptors Quim Monzó i Biel Mesquida... Si poses aquest personal dins una mateixa habitació, t’esclaten mitja dotzena de guerres civils en menys de cinc minuts.

Dos dels protagonistes principals del llibre, tant per les aportacions que feren com per la seva condició emblemàtica, són Pau Malvido (de la família Maragall) i Pepe Sales (nebot de l’editor i escriptor Joan Sales). Membres de clans llustrosos, l’un i l’altre abraçaren amb un fervor decidit i suïcida totes les propostes de l’època. El resultat va ser que l’un i l’altre moriren molt joves i -aquesta és una impressió personal- sense haver tret tot el potencial a les seves sensibilitats i les seves intel·ligències. Tot i l’evident fascinació que li suscita el món que retrata, Salvans adopta un to contingut, purament descriptiu. Conta i mostra sense valorar ni jutjar. És un encert.

Tot això no exclou que, en conjunt, el llibre hi hauria sortit guanyant -hauria tingut més entitat- si l’autor hagués complementat la reconstrucció i l’exposició dels fets amb passatges de reflexió històrica general i amb passatges de caràcter més analític i interpretatiu. En tot cas, Aleix Salvans ha fet una bona feina, susceptible de ser ampliada i millorada amb noves recerques i troballes.