Crítica
ALBERT FORNS

Els anys xinesos

'Xina fast forward' de Sergi Vicente. Ara Llibres. 424 pàg. / 18,90 €

Els anys xinesos / GETTY Zoom

Entre els nombrosos productes editorials que genera el món del periodisme, un dels més interessants és el llibre del corresponsal. Quan torna d’una destinació, el periodista estrella posa en escrit les seves vivències, en títols que poden tenir tons diversos, des de l’anàlisi sociològica de la societat en qüestió fins a les guies turístiques plenes d’anècdotes, o bé en volums més formals, cròniques destinades a recollir l’evolució política i analitzar l’activitat presidencial d’aquells anys a París, Londres o la capital que sigui.

El desembre del 2014, quan es va saber que el periodista Sergi Vicente dirigiria BTV, els espectadors de TV3 van viure un petit dol en veure que el seu corresponsal a la Xina tornava a Barcelona després de dotze anys compartint taula cada dia amb ells, com aquell qui diu. Ara Vicente presenta Xina Fast Forward, un voluminós recull dels seus anys xinesos, i ho fa anant de l’anècdota a la categoria i construint un recorregut cronològic que va més enllà de l’aplec de batalletes. També s’ha de dir que el llibre és fascinant perquè fascinant és l’objecte d’estudi, un país que en pocs anys ha aconseguit canvis que a la resta del món han trigat dècades, i ha pagat al mateix temps un preu molt car per aquesta modernització hiperaccelerada.

El relat de Vicente combina les peripècies personals amb els grans esdeveniments polítics però, sobretot, compta amb una mirada social i cultural empàtica amb la societat xinesa que s’agraeix. Hi descobrirem que Vicente arriba al país per fer-hi de professor, i no és fins al cap d’uns mesos, durant la crisi de la grip aviària, que comença a fer de corresponsal per a TV3, i es converteix així en el primer periodista de l’Estat instal·lat permanentment a Pequín. De fet, algunes d’aquestes anècdotes laborals, com els problemes per enviar les cròniques abans de l’internet d’alta velocitat i les constants enganxades amb les autoritats, que sovint el cridaven a comissaria, permeten reflexions profundes sobre l’ofici del periodista, perquè un corresponsal estranger a la Xina és una arma de doble tall: per una banda pot denunciar desigualtats i posar el focus en problemes que la premsa i el règim s’esforcen a amagar i, per l’altra, poden perjudicar aquells activistes i ciutadans que s’atreveixin a parlar-hi, que sovint acabaran empresonats pel simple fet d’haver concedit l’entrevista, acusats de posar en perill la seguretat nacional.

Al costat de capítols obligatoris, com el dedicat al Partit Comunista Xinès -Tiananmen com una oportunitat perduda, i qui sap si irrepetible, per acostar el país a la democràcia- i el que explica la magnitud del terratrèmol de Sichuan, tan impactant que t’obliga a parar de llegir, hi trobarem també disquisicions sobre el menjar xinès -l’autor acaba cansat de restaurants on et venen gat per llebre, mai més ben dit- i sobre el pas del Made in China a convertir-se en el país més àvid per consumir del món. L’autor recull la paradoxa que, en temps de Trump i el replegament que suposa el seu America first, la Xina s’estigui convertint en l’abanderat de la globalització econòmica i l’obertura dels mercats, mentre el seu gegantí mercat interior continua tancat i barrat per a aquells que no se sotmetin al control governamental, com passa amb Google i Facebook. Precisament aquest ferri control tecnològic dona lloc a una de les parts més temibles del llibre, la que explica el “sistema de crèdit social” que impulsa ara el govern de Xi Jinping, i que permetrà tenir controlada la ciutadania al mil·límetre, monotoritzant milers de dades i càmeres de seguretat per saber si paguen les factures, es colen al metro o passen massa hores jugant amb el mòbil, una distopia que fa pensar en els capítols més esgarrifosos de Black Mirror.