No resulta fàcil que un àlbum infantil arribi a sorprendre positivament, encara que les prestatgeries de les llibreries n’estiguin plenes. De vegades, es té la sensació de buscar una agulla en un paller, ja que, tot i la sobreproducció de llibres d’aquest gènere, podríem comptar amb els dits de la mà les novetats que tenen el punt especial que hi volem trobar. Però no s’ha de perdre mai l’esperança. De fet, la il·lustradora María Pascual de la Torre (Madrid, 1973) ens ha sorprès amb Malacatú!, un àlbum que fa molt poc que ocupa un espai -esperem que prou visible- a les llibreries. Es troba en castellà i en la traducció catalana d’Albert Jané. Segur que als petits lectors els crida l’atenció el “Malacatú!” de la coberta, en un cos de lletra generós, i el bon dibuix d’un primeríssim pla d’un nen i la seva mare enfrontats, amb una expressió desafiant. Potser també destacarà pel seu format marcadament apaïsat. A més -tot hi ajuda-, aquesta obra surt amb un premi sota el braç: el Concurs Internacional d’Àlbum Il·lustrat Biblioteca Insular de Gran Canaria 2017, que des de fa dues edicions publica l’editorial independent A Buen Paso, garantia de bona qualitat.

Com si fóssim espectadors en un teatre, observem com el petit de casa entra a la cuina carregat de joguines. Tot sembla tranquil; el gat joguineja amb algun objecte. Però és l’hora de rentar-se les dents i ell, sorrut, s’hi posa d’esquena, motiu pel qual mare i fill inicien un duel a base de divertits encanteris. Com aquell Harry Potter que, a cop de vareta màgica, llançava conjurs a tort i a dret, aquí els dos personatges també deixen anar els seus: “N’estic tip, retip, sipilitip. Prou! Ja no ho puc aguantar! Plasta de les dents, PLASTA DE LES DENTS!! Fi! Fa! Fu! Malacatú!”, etziba l’un a l’altre, i de sobte a la mare li apareix un raspall de dents gegant per barret, cosa que desencadena un seguit de transformacions en una batalla campal domèstica plena d’humor.

Passió per l’oralitat

Per construir aquest desafiament lingüístic, l’autora es va inspirar en les respostes enginyoses amb què la seva mare els sorprenia a ella i el seu germà per aturar-los les sortides de to. Sabem, també, que l’apassiona la saviesa i la màgia que arriba del passat a través de la tradició oral, com els contes, les cançons i els jocs de paraules. No hi ha dubte que Albert Jané també ha recorregut a la tradició, a més de la saviesa que li ve de sèrie, per construir aquests, diguem-ne, embarbussaments, els quals broda en la versió catalana. En qualsevol cas, les paraules màgiques, per assolir l’efecte desitjat, necessiten força espai a la pàgina, i en aquest àlbum de format gran i apaïsat ho tenen fàcil. A més, a la il·lustradora aquest format li permet mostrar-nos una visió panoràmica de l’escenari -la cuina-, aparentment estàtic fins al final, però que va prenent vida gràcies a la infinitat de detalls, petites històries paral·leles, que segur que faran les delícies dels infants.

En aquest conte de desenllaç sorprenent -no el desvelarem-, el fill té cap de porc, d’ocell, de xumet, i la mare és un raspall de dents, una gàbia, una cafetera… Aquí el quotidià es posa un barret de mag per explicar com les feines rutinàries més senzilles poden acabar essent motiu de conflicte familiar. Quantes vegades, de petits, havíem sentit: “T’he dit mil vegades que et rentis les dents!” I que no hi falti l’humor, aquest to que ja li coneixem a l’autora a ¿Dónde están mis gafas? (Thule, 2012). Sigui com sigui, en un moment en què l’oferta de llibre infantil és plena de relacions maternofilials edulcorades, de cors vermells i farcides de diminutius, ens alegrem que aquí se’n mostri una altra cara, ben diferent. I si cal, que la bruixeria faci de les seves. A María Pascual de la Torre, però, Malacatú! no li ha sortit per art de màgia, o potser sí; l’hi haurem de preguntar.