Crítica
JORDI LLAVINA

L’assassinat de la civilització occitana

'El geni d’oc' de Simone Weil. José J. de Olañeta Editor. Traducció de Jordi Quingles. 174 pàg. / 11 €

L’assassinat de la civilització occitana Zoom

L’assassinat que encapçala el títol d’aquest article no és cap exageració. És el que l’autora fa servir, i en més d’una ocasió, en aquests dos assajos publicats a la primeria dels quaranta en la revista occitana Cahiers du Sud. Una civilització assassinada -l’occitana medieval- per un poble bàrbar -el francès-. La força s’ha imposat a l’esperit, ha esclafat la civilització que esclatava (la de la poesia dels trobadors, la de l’art romànic), i que Simone Weil enllaça amb la grega: “Una civilització mediterrània que tal volta hauria arribat a ser, amb el temps, un segon miracle; que tal volta, si no l’haguessin morta, hauria assolit un grau de llibertat espiritual i de fecunditat tan elevat com la Grècia antiga”.

Escriu la filòsofa francesa: “Hi va haver una civilització romànica, i va ser incomparable. Diversos països en formaren part, però sabem que en molts aspectes el país d’Oc en va ser el centre. I aquesta civilització va morir al segle XIII, quan el país d’Oc va ser assassinat”. Era (també) la civilització dels nostres trobadors, que escrivien en occità. La que encara perviu, al segle XV, en Jordi de Sant Jordi. Aquella que, per parlar de la pàtria, feia servir la paraula lengatge (¿voleu manera més bella de designar una entitat política i territorial?). La que, des del nostre país, i segles després de morta, encara resultava familiar, ni que fos per confusió: “En llemosí sonà lo meu primer vagit ” (el subratllat és meu).

Weil no està disposada a utilitzar les minúscules per al que considera una veritat provada: l’anorreament de tota una civilització per mitjà de l’aniquilament del poble germinal sencer. En un text sobre l’origen del hitlerisme, escriu: “Tot poble que esdevé nació sotmetent-se a un estat centralitzat, burocràtic i militar es torna tot seguit, i continua essent-ho molt de temps, un flagell per als veïns i per al món”. (De tant en tant, és difícil llegir aquest llibret sostraient-nos al que està passant al nostre país.) Weil compara la Ilíada amb la Canso de la Crosada (el poema de Tolosa). La diferència entre tots dos poemes, quant al valor literari, és manifesta. Però la intenció de l’un i l’altre és idèntica: glossar l’emoció d’una civilització anihilada. Roma va escombrar l’esperit de Grècia; i França, el d’Occitània. La civilització romànica concilia Grècia i el cristianisme, i encara s’enriqueix amb notables aportacions orientals. El vincle que estableix l’autora entre l’amor homosexual grec i l’amor cortès trobadoresc, tots dos mirant d’abastar l’amor de Déu, em sembla més discutible. Però la idea principal d’aquests dos textos -“la primera intuïció”, que diria Bergson- continua sent enormement suggestiva.