Crítica
BORJA DUÑÓ

Elogi dels pretensiosos

'Pretenciosidad' de Dan Fox. Alpha Decay. Traducció d’Albert Fuentes. 176 pàg. / 19,90 €

Elogi dels pretensiosos / GETTY Zoom

Al llarg dels segles hem après a valorar l’autenticitat per sobre de tot. Entenem que és una virtut de les persones, dels artistes i de les seves obres, d’alguns polítics -pocs, molt pocs- i els seus discursos... fins i tot de les marques i els productes de consum. L’autenticitat ens dona seguretat, està relacionada amb la veritat, l’honestedat, amb la gent d’una sola peça. En canvi, ¿com veiem la pretensiositat? Percebem l’acte de pretendre com un defecte, com un fet a denunciar. En la pretensió, sembla, hi ha una voluntat d’engany: ens volen donar gat per llebre o algú vol fer-se passar pel que no és. Doncs bé, segons Dan Fox, autor d’aquest llibre que va figurar en la llista dels cent millors títols del 2016 segons el New York Times i que ara ha publicat Alpha Decay, la pretensiositat és un valor a reivindicar.

Sembla que l’origen d’aquest esquema mental nostre podria estar en Plató i la seva animadversió pels actors, i no seria fins molts segles més tard que Oscar Wilde diria tot el contrari: “Doneu-li una màscara a algú i us dirà la veritat”. Òbviament, en aquest assaig, Fox està de part de Wilde. Què seria, per exemple, dels artistes si no haguessin pretès mai ser una altra cosa? Les convencions socials ens diuen com hem de ser i com ens hem de comportar, però molts creadors les trenquen per anar més enllà i poder viure d’una manera que s’adigui a la que senten que és la seva identitat. Les seves obres són pretensioses perquè no s’adapten al cànon establert, a l’acadèmia, i per això són rebudes amb hostilitat pels guardians de les normes (què s’ha pensat aquest?, qui s’ha cregut que és?). Doncs bé, sembla que en aquesta pretensiositat és on hi ha tota la possible llavor del canvi o la revolució.

En el fons, pretendre és rebel·lar-se contra el que ja està acceptat. El que vol la massa és assimilar-te, no ovelles esgarriades. L’autenticitat apel·la a la gent normal. Però “qui és la gent normal?”, es pregunta Dan Fox. És com aquesta majoria silenciosa de què tant es parla i que mai ningú no ha vist, “com si la gent normal no pogués ser gai o d’esquerres”. En el fons d’aquesta qüestió, el que hi ha és un prejudici de classe: no pretenguis ser més del que se t’ha atorgat per naixement. Si no tens estudis pots ser un amateur, però no un professional; si has nascut en un barri obrer, no et posis segons quina roba... És a dir, tot allò que talla l’ascens social i la creativitat. “La cultura no tindria color si no fos per la pretensió -ens diu Fox-. Les portes de la imaginació quedarien tancades i barrades”.