Havíem quedat una colla per sopar i una de les amigues va arribar una mica tard, esbufegant i amb una pal·lidesa estranya a la cara. Es va asseure i es va disculpar: vinc de l’hospital, va dir. Pronunciada la paraula màgica, la conversa i les rialles es van tallar en sec i tota l’atenció es va centrar en el seu relat. Aquella tarda de pluja, la seva germana gran i els seus dos fills estaven tancats a casa i havien engegat, per primera vegada en aquesta tardor inusualment càlida, la calefacció. El noi, que estava a la seva habitació estudiant, va notar un mal de cap sobtat i va sortir a buscar un analgèsic. En arribar a la cuina -cada vegada es trobava més malament- hi va trobar la seva mare inconscient, amb el rostre enmig del seu propi vòmit. Esverat, va córrer fent tentines cap al menjador a buscar la seva germana, que jeia també a terra, amb un trau al front. El noi, espantat i ara ja molt marejat, va tenir esma per escriure un missatge al grup de WhatsApp familiar: “Veniu, estan inconscients”, i va arrossegar la seva germana cap al sofà. La noia, amb el moviment, va recuperar la consciència i va queixar-se de la calor. En sentir-la, el seu germà va decidir obrir la balconada. Immediatament, la noia es va eixorivir i ell ja tenia el cap clar. Un dels seus oncles havia arribat i començava a obrir també la resta de les finestres. L’aire fresc i humit va foragitar la tragèdia, que feia només uns minuts s’havia instal·lat en aquella casa amb intenció de fer mal.

A l’hospital els van advertir que havien tingut molta sort. S’havien enverinat per culpa de la mala combustió de la caldera, que tenien instal·lada a dins de casa. El metge els havia explicat que podien haver estat víctimes de l’anomenada mort dolça. Per sort, s’havia evitat el drama i tots tres es recuperaven perfectament. Durant el sopar ja no va ser possible parlar de res més. Quan la mort passa arran ens altera profundament. Quan l’atzar esdevé decisiu, la fragilitat de la vida es fa visible d’una manera insuportable.