24/01/2015

La mare morta i el mar

3 min
La mare morta  i el mar

No devia ser fàcil ser la filla d’Esther Tusquets. Ser filla de l’excés, del rigor i de la passió, tot a la vegada i tot quan ho volia ella. No devia ser fàcil. Però quan tanquem el llibre, tenim clar que també devia ser meravellós. O, si més no, que l’herència rebuda, que es pot resumir en el fet d’haver après a ser lliure, és tan valuosa que les dificultats, les humiliacions i la muntanya russa emocional que devia suposar tenir una mare en expansió permanent van valdre la pena.

Milena Busquets (Barcelona, 1972), a més, s’ha atrevit a escriure-ho, i això sí que és desafiar la mare, que era una escriptora excepcional, amagada rere l’ombra d’haver estat l’editora durant quatre dècades. El repte era majúscul, doncs, i part del mèrit consisteix a haver superat la fascinació per la mare anant, precisament, al seu terreny. I el resultat, També això passarà, comença sent brillant, molt directe, fins i tot descarnat, però s’acaba diluint entre núvols de fum i copes de vi blanc de les nits de Cadaqués.

Les filles de la generació del 68

Quan el llibre és més potent és quan la protagonista -una Blanca que és una pal·lidíssima màscara de l’autora, pigues incloses- adopta la segona persona, parla amb la mare morta i li retreu, entre altres coses, un final de vida complicat per una malaltia: llavors el to està molt afinat, l’estil és sec però també suau, les frases tallen com ganivets o són fines com plomes, les imatges són precises i a vegades precioses. Som testimonis de la infància d’una de les filles de la generació del 68, amb banys en pilotes a Cadaqués, llibertat sexual, viatges improvisats, sopars a base de pastissos de can Sacha, i uns fills que, al contrari que avui, s’havien de guanyar l’atenció dels pares. El llibre baixa i es fa una mica reiteratiu quan tornem a una primera persona que narra el dia a dia d’una estada a Cadaqués a casa de la mare, amb una col·lecció d’exmarits, amigues i possibles amants: tot el que prometia de profunditat la relació d’amor-odi amb la mare ho tenen de superficial les converses i les reflexions (algunes pretesament profundes, ai!) sobre la vida als quaranta anys, el paper que hi juga el sexe, els fills i la constel·lació de persones que triem perquè ens envoltin i ens facin la vida més agradable. Dos moments tornen a apujar la intensitat del llibre: la baralla amb una de les amigues, que li retreu el caràcter frívol i capriciós a la nova òrfena, i que aporta un punt de vista interessant, però no prou explotat: la possibilitat que tot el que se’ns ha narrat fins aleshores sigui una versió molt edulcorada de la realitat, esbiaixada per la frivolitat i l’egoisme extrems de la Blanca. L’altre gran moment és l’escena final al cementiri, esplèndida, primer plena d’angoixa i després reconfortant, emmarcada pel mar de plata de primera hora del matí.

Hi ha un component que contribuirà, sens dubte, a l’èxit d’aquest llibre, a més del soroll mediàtic que n’ha acompanyat la publicació. És un factor que seria desitjable que no s’hagués de destacar, però que obeeix al dèficit històric de protagonistes femenines. En ple 2015, moltes lectores (aquí el femení és obligat) podran trobar a També això passarà elements que satisfacin l’afany d’identificació amb una protagonista que beu i fuma marihuana sense parar, fa servir el sexe com vol i es nega a organitzar la seva vida segons els paràmetres de la societat vigent. Res que no hàgim llegit milers de vegades abans, però no tantes amb un personatge femení: encara en falten molts per omplir el panteó de personatges memorables.

stats