BarcelonaA Vicenç Pagès Jordà només li cal una frase -la inicial- per reunir tres dels temes que recorren la seva cinquena novel·la, Dies de frontera (Proa): “Una parella es fa un petó en uns grans magatzems de la Jonquera”. Hi ha l’amor, la ubicació a la frontera catalano-francesa i la contemporaneïtat, exemplificada a partir de l’àrea comercial, una de les moltes picades d’ullet a l’actualitat que el lector trobarà disseminades al llarg del centenar de capítols breus que integren el llibre (perfils de Facebook, converses de WhatsApp, DJs, referències cinematogràfiques i musicals, un agradable vernís metaliterari).

“Vaig intentar escriure aquest llibre per l’ordre de lectura actual. Tenia clar que hi havia una alternança entre el que passa un determinat cap de setmana i tot el que ha tingut lloc abans d’arribar fins aquí -explica l’autor a mig matí, sense necessitat d’acompanyar les seves paraules d’una dosi de cafeïna-. Comencem pel present, sense especificar qui són els dos personatges que es fan un petó, continuem pel passat, on parlo de la Teresa i en Pau, els seus pares, amics, companys de feina... i al final avancem una mica en el temps respecte a la situació inicial”. El títol inicial del llibre era En trànsit, i Pagès Jordà reconeix haver-hi treballat durant més de sis anys, transformant experiències personals com la de professor de secundària en matèria narrativa o incorporant-hi esdeveniments fortuïts i funestos com el de l’incendi de l’Empordà del juliol del 2012.

Quan va publicar Els jugadors de whist (Empúries, 2009) ja investigava les virtuts literàries de la frontera entre Catalunya i França. “Em sentia com un pioner, tot i que Joan Daniel Bezsonoff va ser el primer que en va parlar”, diu l’autor. Nascut a Figueres el 1963, Pagès Jordà ha fet moltes excursions fins a la Jonquera per poder-la explorar a fons a la novel·la. “M’hi he passejat molt. A Dies de frontera hi surt la fortalesa de Bellaguarda, el cementiri francès, l’antiga via romana, l’església... He intentat anar posant banderetes a tot arreu -comenta-. La Jonquera és un espai molt cinematogràfic. Als Estats Units hi ha moltes novel·les i pel·lícules de fronteres. Són llocs gairebé màgics, que permeten que només avançant o reculant uns metres ja siguis impune. Ara mateix em ve al cap No és país per a vells, dels germans Coen... En canvi, aquí perdem una mica el temps: la frontera genera ficcions amb moltíssima facilitat i no ens hi fixem. Fins i tot els francesos ja la comencen a utilitzar per ambientar-hi novel·les negres”.

A Dies de frontera “no hi passen coses excepcionals”. Vicenç Pagès Jordà no només n’és conscient, sinó que ha provat d’eliminar del seu últim projecte narratiu les peripècies, “recurs fulletonesc”. Reconstrueix el dia a dia laboral, familiar i amorós d’en Pau i la Teresa entre l’observació quasi científica i una interessant multiplicitat de recursos, cosa que fa que cada capítol sigui un petit repte que el lector llegeix amb curiositat creixent. “Si la comparés amb una melodia, seria poc enganxosa, però tindria improvisacions que tornarien al tema principal, com en un tema de jazz”, explica amb molt d’encert.

Dies de frontera funciona a partir de petites variacions a la vida en parella d’en Pau i la Teresa. “Passen de ser solters a viure junts, i d’allà hi ha una petita addició (2 + 1) que fa que la parella es trenqui. Més endavant, hi ha un altre 1 + 1...”, avança l’autor, tot i que s’atura abans de revelar la combinació definitiva. Hi havia dos altres reptes que l’autor es va proposar: “A diferència d’ Els jugadors de whist, volia que no hi hagués cap mort i que els personatges principals no tinguessin cap fill. En parlen força, però no s’acaben de decidir”.

En Pau i la Teresa es coneixen en un concert de Wagner Pa i Brazuca Matraca, a l’Acústica de Figueres, però han crescut a la dècada dels 90, quan “ser jove havia perdut els components èpics”. “No sé si aquesta èpica hi va ser mai -matisa-. Els que érem joves als 80 mitificàvem els 70, i els dels 70 es miraven amb enveja els 60, que és quan va començar tot. L’autenticitat va ser anterior a nosaltres”.

Localisme, fragmentació i joc

Tot i l’abundància de referències musicals, cinematogràfiques i literàries -un tret que comparteix amb Els jugadors de whist, que es va convertir ràpidament en un fenomen de boca-orella-, Pagès Jordà no creu que la seva última novel·la sigui generacional. “ Dies de frontera se’l pot llegir igual algú que tingui 20 anys o 70. No cal tenir una edat concreta ni ser del mateix lloc que jo per entendre-la -assegura-. Quan vaig començar a escriure, pensava en lectors més friquis. Hi ha hagut una progressió cap a una franja de públic més àmplia”. L’escriptor fa una petita repassada als seus llibres per demostrar la coherència del seu discurs: “Vaig començar amb contes fantàstics, Cercle d’infinites combinacions (1990). A poc a poc va començar a aparèixer Figueres, la vida quotidiana i una certa fragmentació. A La felicitat no és completa (2003) ja hi havia tres elements importants: localisme, discurs fragmentat i joc. Més endavant hi vaig aprofundir a El poeta i altres contes (2004) i a Els jugadors de whist. Dies de frontera és la culminació del que he fet fins ara, per a mi és l’últim pas. Em va agradar molt el que en va dir Màrius Serra: deia que la novel·la era com Els jugadors, però depurada”.