Última evocació del paradís

L'editorial Bromera ha publicat ja uns quants llibres d'un dels pesos pesants de la narrativa contemporània, l'irlandès John Banville (i també del seu alter ego , l'autor de novel·les policíaques Benjamin Black) i ara ens presenta la seua última novel·la, Llum antiga . Per descomptat, Banville i Black són el mateix escriptor, i comparteixen proclivitats temàtiques, tics estilístics i el que en podríem dir la sensibilitat de fons, però cal advertir als seguidors del segon que hi ha una diferència, i el mateix autor la resumeix així: tecleja les novel·les de Black directament a l'ordinador en uns quatre o cinc mesos, mentre que les que firma amb el seu propi cognom les traça curosament amb una estilogràfica i l'ocupen entre quatre o cinc anys. Potser Banville exagera una mica, però el contrast, amb tot, és prou indicatiu. Aquesta, en qualsevol cas, és una novel·la de Banville amb tots els ets i uts: densa, evocadora, amarga, reflexiva, lírica i cruel, amb una prosa amorosament repassada i reposada, quasi fins al sobrecarregament, fins a l'excés, però sempre enlluernadora de tan tibant i de tan plàstica. Quan Banville fa literatura es dedica precisament a això, i s'endinsa amb fluïdesa, però també amb una aferrissada determinació, en el gran estil que ha après dels seus mestres, amb Vladimir Nabokov, James Joyce i Henry James al capdavant, i amb W.B. Yeats no en últim terme, perquè, en la llarga respiració de la seua prosa, la poesia no para mai gaire lluny. Crec que amb això el lector de Black queda ja avisat del que l'espera.

Llum antiga comparteix personatges amb dues novel·les anteriors, Eclipse i Shroud , no publicades encara en català, fins on jo sé. No cal haver-les llegides per seguir la peripècia argumental que ací es desclou, però qui ho haja fet entendrà molt millor algunes de les subtrames que ací es deixen entreveure d'una manera un punt difusa. En essència, la història és la següent: un vell actor retirat recorda un episodi de la seua adolescència. Als quinze anys, durant tot un estiu, va viure una tòrrida història d'amor (si aquesta és la paraula) amb la senyora Gray, una dona d'uns trenta anys, casada i mare del seu millor amic. A aquest pla remot -que és el principal- se'n superposen dos: la filla del narrador es va suïcidar fa 10 anys en estranyes circumstàncies, i el dolor i l'angoixa provocats per aquesta pèrdua encara l'obsedeixen. D'altra banda, en el present, l'actor es troba sobtadament involucrat en el rodatge d'un film, on coneix una bella actriu desorientada que li recorda la filla (i que ara té l'edat de la senyora Gray) i que també ha patit una pèrdua.

Aquestes trames se superposen d'una manera desdibuixada i vagarosa, un fet que produeix una persistent impressió d'irrealitat. Aquesta irrealitat és deliberada. El narrador és un home perplex. Algú que s'ha passat la vida fingint la vida dels altres i observant-los amb atenta estranyesa per acabar descobrint que no ha entès res, ni dels altres ni d'ell, que el possible significat de la seua pròpia experiència se li escapa, que els records són tan evanescents i enganyosos com els somnis, i que provar de reconstruir el passat és com voler traçar el mapa d'una jungla confusa on res és al lloc que imaginàvem. A la fi, no queda gaire més que un manoll de preguntes incontestables i una recança ubiqua.

El teixit de la trama, amb tot, no és important en aquesta novel·la. Algú ha escrit que qui té el do de la prosa que llueix Banville no necessita trames per a res. I en efecte, ens fascina pàgina rere pàgina amb l'exuberància espurnejant dels seus paisatges, amb la minuciosa descripció, alhora precisa i sorprenent, de les coses, els gestos, les olors, els mínims plecs d'un cos de dona, les variacions de la llum al llarg del dia, el meravellós i el quotidià entrellaçats per l'orfebreria d'un verb rítmic, cadenciós, que s'estén per períodes d'una amplitud vastíssima que desafia constantment l'habilitat del traductor (que fa tot el que pot, cal reconèixer-ho). I dins aquesta prosa reverbera la llum auroral, mòrbidament innocent, de les primeres festes de la carn; un besllum imprevist, arriscat, fervorosament joiós, del gran estiu del món, bruscament cancel·lat. Les paraules de John Banville saben il·luminar l'angoixa d'aquest últim record del paradís perdut.