BarcelonaUnes amigues que potser no ho són tant rondinen en un pis de Barcelona dos dies abans de l'1 d'octubre de 2017. Així arrenca El Dia de la Independència (Alrevés, 2024), la nova novel·la de Tuli Márquez (Barcelona, 1962). Tenen més de vuitanta anys i estan soles, o se'n senten, arraconades per famílies amb poc temps per escoltar les iaies. Márquez escriu des del punt de vista d'una d'elles, l'advocada Margarita Puig, en una "ciutat molt cruel". Hi ha retrets, resignacions i dèries "sense les quals no seríem iaies de catàleg", tal com diu ella mateixa.

Ni ella ni la companya de pis, la Pepi Rius, són ben bé de catàleg, però sí que estan dibuixades com a dones que passats els vuitanta anys troben bones raons per viure intensament... o per deixar de viure. La Pepi s'implica en els preparatius del referèndum. La batalla de la Margarita també és pel dret a decidir, però a decidir el moment de la mort. El Dia de la Independència és, entre altres coses, una novel·la "a favor d'una mort digna, o més aviat a favor d'una vida digna", admet Márquez, que fa uns mesos va signar el testament vital. "Només vull ser feliç el temps que em quedi", diu la Margarita a cal notari conscient que la demència va fent forat al seu cap.

Tot i que el punt de vista correspon a la Margarita i que la relació amb la Pepi en va plena, de tensions, Márquez sap empatitzar entre línies amb la il·lusió que la Pepi aboca en l'1 d'octubre. "Va ser terrible com van jugar amb les il·lusions de la gent, quan ells mateixos sabien que no tenien res preparat. Tota aquesta colla haurien d'estar a casa reflexionant sobre el que van fer", diu l'escriptor barceloní, que a la novel·la també inclou una escena inspirada en una experiència pròpia que reflecteix la brutalitat policial. "Uns policies no em van tocar la cara de miracle a la rambla del Raval. Els policies estaven superexcitats i jo els deia: «Que no veieu que estem fotent el ridícul?». El seu cap els esperonava des de la furgoneta, i els policies l'únic que volien era rebentar-li el cap a algú", recorda.

L'autor, sempre emboscat dins la ment d'ella, adopta un ritme i un color narratiu que flueix amb la naturalesa dels canvis d'ànim de la protagonista. Hi ha la prosa sentenciosa, a vegades brutal, de qui ha fet mil vegades tots els camins d'anada i tornada i pot recriminar a la filla que "aquest anar a la seva esdevindrà soledat". Hi ha també la prosa entre trista i desconnectada de qui comença a confondre records i present. Com passava a la novel·la anterior, Les voltes del món (2021), la nova novel·la també inclou diàlegs intergeneracionals, en aquest cas entre la Margarita, la filla i el net. Són relacions que dibuixen els canvis del paisatge humà i socioeconòmic que ha viscut Barcelona des de la Transició. De fet, Barcelona és el gran tema de les novel·les de Tuli Márquez.

Més sec i cantellut que a Les voltes del món, Márquez fa servir la literatura per entomar el present d'altres que d'aquí a uns anys serà també el seu futur. Una mica a la manera de la cançó Help the aged (1998) del grup Pulp, en què Jarvis Cocker, aleshores de 35 anys, advertia sobre l'envelliment com a profecia autocomplerta contra la qual no hi ha res a fer, malgrat l'obsessió per viure eternament de multimilionaris com Bryan Johnson. Márquez, esclar, no fa volar coloms hi-tech. "La nostra longevitat és un molt mal negoci, però encara ho serà més quan la generació que vingui per darrere tingui una esperança de vida encara més alta —argumenta Márquez—. Més vida implica també més malalties mentals. Les famílies no podran acollir els més grans, i no hi haurà diners per pagar les cures. I si arribes a una plaça pública en una residència... Hi ha gent que hi va voluntàriament, a la residència, però per a d'altres és com una presó on, a més a més, pot haver-hi la submissió química. Ho trobo una barbaritat".

La novel·la no presenta aquest escenari, perquè el moll de l'os d'El Dia de la Independència és que la Margarita s'adona que no voldrà viure una vida de la qual no serà conscient. Plana, per tant, l'eutanàsia com a acció directa. Márquez-Margarita ho planteja amb una ràbia serena, lluny del melodrama. "Abans que guanyar preferim no prendre mal", repeteix ella com un mantra prudent contra el qual es rebel·larà per reclamar un acte final de sobirania.

Els exemples de Costa-Gavras i Carlos Marqués-Marcet

El col·lapse de la sanitat pal·liativa pública i el desig d'una vida digna en la imminència de la mort és també un dels temes que planteja el cineasta francogrec Costa-Gavras, de 91 anys, a la pel·lícula Le dernier souffle (L'últim sospir), que s'estrenarà als cinemes el 21 de febrer. Costa-Gavras s'hi endinsa a partir de les converses entre un metge especialitzat precisament a fer més feliços els últims dies dels pacients i un filòsof que s'enfronta a la possibilitat d'una malaltia letal, interpretats, respectivament, per Kad Merad i Denis Podalydès. "En 20 anys [a França] hi haurà quatre o cinc milions de persones que mereixeran una mort digna", diu el filòsof. Hi ha la reivindicació d'un sistema de salut que entomi les conseqüències de la longevitat de la població europea amb seny, empatia i recursos públics.

Un dels personatges de Le dernier souffle l'interpreta Ángela Molina, que prepara la família perquè l'acompanyin en la mort. I l'actriu espanyola és la protagonista de Polvo serán, la pel·lícula de Carlos Marques-Marcet que porta el debat sobre el suïcidi assistit un pas més enllà, perquè remena arguments sobre la voluntat de morir plegats, la dona malalta i el marit que no ho està, però que no vol viure sense ella. Tuli Márquez, Costa-Gavras i Carlos Marqués-Marcet pertanyen a tres generacions diferents, però tots tres reflexionen sobre sobiranies populars que han d'exercir-se a través de lleis que aixopluguin la sobirania individual.