BarcelonaHenri-Pierre Roché va haver d’esperar fins als 74 anys per deixar de ser un autor inèdit gràcies a la publicació de la novel·la Jules i Jim. Miquel Bauçà, en canvi, va debutar amb poc més de vint anys amb Una bella història -premi Salvat-Papasseit- i va decidir passar bona part de la vida amagat, escrivint poemes i donant la seva particular i polèmica visió del món en llibres com El canvi. Kenneth Patchen, el tercer dels autors invisibles que coincideixen als taulells de novetats, “ha quedat relegat perquè ni els mitjans acadèmics ni els de masses han pogut convertir-lo en un producte, però és un dels grans autors del XX nord-americà”, comenta el traductor Enric Casasses. I afegeix: “Quan vol és l’autor més dur de pelar. I té poemes d’amor dels més bonics que puguis veure. Una terra de meravelles rica, divertida i estremidora, a la banda d’aquí del mirall”.

Edicions Poncianes acaba de publicar Panorames de poemes, un llibre del 1958 que contenia grans dosis d’enginy i llibertat, dues característiques que comparteix amb companys de la generació beatnik molt més coneguts, com és el cas de Jack Kerouac, Allen Ginsberg, William S. Burroughs i Lawrence Ferlinghetti. Panorames de poemes conté 168 textos de Kenneth Patchen (1911-1972) agrupats en seccions de quatre per afinitats temàtiques o de to. A Amic el conill escriu: “Un cop fórem fora al carrer va coincidir que ens vam trobar un conill que anava en mula de porta en porta intentant vendre participacions d’un bloc de gel en desexpansió. Eixugant-nos el front li vam desitjar molta sort”. I a La malaltia moderna : “A cada mà hi ha una falsedat lletja, una viciositat mesquina; i no pas al servei de cap propòsit, tampoc, només per pur despit interior: una falsedat lletja, viciosa. Una cosa de no-res-per-no-res, mesquina, lletja, viciosa: una mena de canibalisme vegetarià”. L’invisible Kenneth Patchen va escriure gairebé quaranta llibres, “la majoria de poesia, cap d’ells en vers tradicional”, recorda Casasses, que no s’oblida de mencionar les novel·les The journal of Albion Moonlight (1941) i Sleepers awake (1946). Tant de bo arribin noves traduccions del nord-americà, autor de textos tan poderosos com aquest: “Imaginen una terra, un cel; imaginen que són vius; i es moren”.

Un amor a tres bandes

El francès Henri-Pierre Roché (1879-1959) va fer fortuna com a col·leccionista i promotor de grans noms de l’art modern -Marcel Duchamp, Man Ray, Pablo Picasso-, però va tenir feina per aconseguir publicar. Va aconseguir-ho el 1953 a Gallimard, quan ja tenia 74 anys. La novel·la es deia Jules i Jim i Maria Cirera acaba de traduir-la per a l’editorial Adesiara. Explica la història d’amistat entre el parisenc Jim i l’austríac Jules. El primer té un gran èxit amb les noies. El segon, que al costat del seu inseparable company té poca cosa a fer, aconseguirà canviar la seva sort quan conegui l’enigmàtica Kathe.

Ambientada durant les dues primeres dècades del segle XX, Jules i Jim segueix les frenètiques aventures amoroses de la parella fins que, després de còneixer la Kathe, provin la llavors insòlita fórmula de l’amor a tres bandes. El Jules i la Kathe es casen i tenen dos fills, però la Kathe vol tenir el tercer amb el Jim, i després de provar-ho torna amb el seu primer amic sense que l’amistat entre ells se’n ressenti. “La Kathe tenia idees japoneses sobre aquest particular: el nu només és eròtic quan desitja ser-ho -escriu Roché-. Es banyava al seu aire sota l’atenta mirada d’ells dos, parlant ara amb el Jim, ara amb el Jules, per mantenir les formes. El Jules i el Jim vivien amb la seva estàtua grega animada i li estaven agraïts”.

L’obra del francès va aconseguir una popularitat notable quan François Truffaut la va adaptar al cinema. Jules et Jim (1962) no seria l’única adaptació al cinema d’una novel·la de Roché: el mateix Truffaut va dirigir Les deux anglaises et le continent (1971). Totes dues pel·lícules van arribar anys després de la mort de l’escriptor.

Un diccionari enverinat

L’any 1998 Empúries publicava El canvi, un dels llibres més ambiciosos de Miquel Bauçà (1940-2005). El recupera ara en una nova edició corregida. Endreçat alfabèticament, combina fragments de narrativa, poesia, aforisme i assaig. De vegades hi mostra sentit de l’humor, com quan compara les estrelles de Hollywood amb els sants (“L’únic que trobo paradoxal és que els sants ningú no els veia envellir i per contra les estrelles han de passar per aquesta crueltat”). En d’altres deixa anar el seu costat més líric, expressat en versos heptasíl·labs: “És la boira que em fa un vel, / o sóc jo que no sé veure-hi?” Hi ha uns quants temes que apareixen recurrentment: la glorificació dels Estats Units, la CNN i l’Eixample, la idea de llibertat i la discutible noció de la tribu catalana: “És la marca de la raça, que qui no n’és no pot adonar-se’n”.