BarcelonaQuan va publicar Acció de Gràcies el 2006, va dir que li semblava impossible tornar a escriure una novel·la tan llarga com aquella. Així i tot, el seu nou llibre supera les 500 pàgines. Per què va canviar de decisió?

Fa més de 20 anys, a finals de la dècada dels 80 -no podria concretar si era el 1988 o el 1989: acabava de mudar-me de Montana a Nova Orleans amb la meva dona- vaig començar a escriure la història d'un noi de 16 anys, Dell Parsons, que té uns pares que han comès un atracament i que després han assassinat diverses persones. Em vaig aturar quan portava una vintena de pàgines per diversos motius: un seria aquest canvi de domicili; l'altre, que acabava d'enllestir Incendios , que seria publicada el 1990.

El lector que compari Canadà i Incendios hi trobarà uns quants punts en comú: l'escenari, el poble de Montana de Great Falls; l'època en què transcorre una part de l'acció -la dècada dels 60-; i un narrador en primera persona, adolescent, que explica uns anys crucials en la seva vida.

La transició entre l'adolescència i l'edat adulta és un tema que m'ha interessat en tots dos llibres. A la dècada dels 80, mentre escrivia Incendios vaig anar acumulant tant de material que la novel·la hauria pogut ser molt més gruixuda. Quan la vaig tancar, tenia idees sobre aquell mateix escenari pensant que, en un futur, potser voldria escriure més. Així va néixer el Dell: i aquest va ser un altre motiu per deixar reposar el personatge. Quan vaig treure les 20 pàgines del calaix i vaig començar a escriure, em vaig adonar que podia aportar alguna cosa més que fa dues dècades, i era la barreja de la veu adulta del narrador amb uns fets que va viure molt temps enrere. Aquesta mirada retrospectiva d'algú que ja ha viscut tota una vida no la podria haver fet servir abans.

En la primera part de la novel·la, en què Dell recorda com els seus pares es van iniciar en les activitats delictives, Great Falls és un espai plàcid on pot passar de tot.

M'agrada tornar als mateixos llocs d'altres llibres. Podríem pensar que una part de la feina preliminar ja està feta, si ambiento una novel·la a la mateixa localitat que una de precedent. No m'ho plantejo així: busco l'espai idoni per als personatges. Fa gairebé tres dècades vaig portar les primeres 150 pàgines de l'esborrany d' El cronista d'esports a un editor de Nova York molt important, Gordon Lish...

L'home que retallava els contes de Raymond Carver!

Exacte. Vaig deixar-li aquelles pàgines perquè hi donés un cop d'ull. Va passar el cap de setmana i em va trucar el dilluns següent. Em va aconsellar que fiqués el llibre en un calaix, el tanqués amb clau i cremés tot el moble. Deia que era una bona estratègia per saber si aquelles pàgines tenien sentit per a mi. Si allò m'interessava de debò, hi acabaria tornant i ho reescriuria.

Llegint Canadà es nota que fa molt de temps que conviu amb els seus personatges i que els hi té un gran respecte. Passa aquí i en tots els llibres seus que he llegit.

I tant, que els tinc un gran respecte! Els respecto per totes les possibilitats que em poden donar i perquè és gràcies a ells que puc fer servir paraules que renovin el lector. Una gran diferència entre la meva manera d'escriure quan tenia 30 anys i la d'ara és que abans creia que la foscor era suficient per fer créixer una història. Una lliçó que he après és que amb la foscor no n'hi ha prou per escriure: és violenta, dramàtica i interessant, però cal mirar també les parts lleugeres i lluminoses. Si ens interessa l'ésser humà -i ha de ser així, si ens dediquem a escriure- és per la seva complexitat i perquè ens pot sorprendre en qualsevol moment.

La complexitat psicològica l'ha anat ocupant més i més...

Els meus personatges són més complexos i més optimistes des d' El cronista d'esports . Crec que tota la literatura és optimista, perquè està escrita pensant en un lector i perquè creu en un futur en què aquell llibre pugui continuar sent llegit. Beckett hi estaria d'acord, probablement.

A Canadà hi ha escenes d'una gran meticulositat. Penso en aquell moment en què el pare s'emporta en cotxe els dos fills i viatgen fins a un lloc on hi viuen indis. Entre mentides i mitges veritats hi ha grans dosis d'observació.

Cada vegada que em poso a escriure una escena intento trencar-m'hi el cap. Aquí, el repte era mostrar les diverses cares del que passa en aquell cotxe. Què es diuen i què callen. I també què veuen. Que et cridi l'atenció un femer circular construït amb radiadors de cotxe pot donar moltes pistes.

Igual que el negoci del pare del Dell de vendre carn robada.

Hi ha gent que es pensa que em documento molt. No és així, ni de bon tros. La idea de la carn robada ve d'un conte que vaig escriure fa molt a Rock springs (1987). Un pare i un fill anaven a caçar gossos i després els venien als cuiners de l'estació de tren. Que els indis participessin en el negoci se'm va acudir després. La clau de la meva imaginació és entrelligar tants fils com pugui.