Un poemari tacat de mar i una foto al Facebook feta vers

“Després de tu, hi haurà sempre aquest mar”. M’enduc a la platja Gran el poemari Platja llarga, de Roser Guasch (Arola Editors). Tot lliga. Petjades de gavina a la sorra del matí, colors de calor, peus descalços, aigua salada. “Quedarà dins el vers/ la primera olor d’estiu./ I aquell banc buit davant la platja,/ el de la fotografia al facebook”. Curiós: la xarxa social de Zuckerberg feta poesia. “Si ho vols ara, obriré la porta i et regalaré el rastre mut d’un estiu a les mans”, escriu Guasch.

Un estiu a les mans. Res a fer en tot el dia i tot el dia per fer-ho, com va dir no sé qui. Els estius ja no són els de la infantesa d’abans: tres mesos eterns per omplir. Però encara passa que el món s’alenteix i el temps per llegir, creix.

Tant si llegim novel·les com si no, ens sentim culpables

Al Facebook, un escriptor carrega contra Paul Auster. Penja una foto del de Brooklyn i diu que tots portem dintre uns quants autors dolents que odiem profundament (no pas a ells, sinó els seus llibres) però que ens ajuden, ens estimulen, ens ensenyen i ens animen gairebé tant com els ídols que admirem.

El meu esperit rebel m’aboca a Auster. En concret, a la correspondència que va mantenir amb Coetzee, Ara i aquí, publicada per Edicions 62. En una carta escrita el juliol del 2010 a 41 graus (“el juliol més calorós que es recorda”), Auster parla d’un article en què Jonathan Franzen desaconsella la lectura de novel·les. “Les novel·les són un cas moral curiós, ja que ens sentim culpables per no llegir-ne més però també ens hi sentim per fer una cosa tan frívola com llegir-ne -apunta Franzen-; i ¿no estaríem tots millor amb una cosa de menys al món que ens fa sentir culpables?”

Auster diu que no ho entén: “Aquí Franzen ha tingut un gran èxit, tant de crítica com de vendes. És un home que s’ha passat la vida escrivint novel·les, la qual cosa faria pensar, suposo, que creu en la pràctica de llegir novel·les. ¿Per què, doncs, hauria de llançar aquest atac contra... ell mateix?”

Els tresors amagats entre històries que no intenten res de nou

El premi Nobel sud-africà sí que entén la posició de Franzen, tot i que sospita que té una base d’ironia. No només l’entén: també la comparteix. “Enfrontat a la tria de llegir una novel·la normal i corrent o anar a rasclar fulles, em penso que m’inclinaria pel rasclet -confessa J.M. Coetzee-. No em produeix gran plaer consumir novel·les. M’impacienta la ficció que no intenta res que no hagi estat intentat abans”.

Paul Auster li replica dient que sí, d’acord, que Franzen pretén ser divertit o irònic o provocatiu, però que a ell la broma no li fa cap gràcia, sobretot tenint en compte que el menyspreu per les activitats artístiques i intel·lectuals està massa arrelat en el pensament dretà i populista dels Estats Units. Pel que fa a la lectura de novel·les, Auster admet que ell tampoc voldria llegir-ne de mediocres: “Segurament és preferible rasclar fulles (i això que no ho suporto), però no hem d’oblidar l’emoció que sentim quan trobem alguna cosa realment bona. I llavors -ah, i llavors -, ¿com podem oblidar la passió amb què llegíem quan érem joves, quan semblava que en depengués la nostra vida?”

El tòpic diu que amb els anys ens deixa d’interessar la ficció. Però a mi que no em treguin les novel·les, encara. Aquest estiu m’he proposat llegir almenys Tantos días felices, de Laurie Colwin (Asteroide); Reparar els vius, de Maylis de Kerangal (Angle); Algú, d’Alice McDermott (Minúscula) i El hombre que se enamoró de la luna, de Tom Spanbauer (El Aleph). Les tinc totes quatre fent cua a peu d’hamaca.