“Volia veure com de lluny podia portar el realisme abans que es fes impossible de llegir”. Aquesta és la idea que resumeix l’obra de Knausgard, l’escriptor noruec que ha escrit una autobiografia en sis volums (3.500 pàgines). I en lloc d’un previsible fracàs ha aconseguit un èxit editorial mundial. Com passa amb tot fenomen, té els seus detractors i defensors. Els primers diuen que els llibres no són tan bons com els proclamen i es queixen del poc interès que té aguantar la vida rutinària d’un home de mitjana edat amb una crisi existencial. Crec que en aquest cas cal estar al bàndol de la defensa. Knausgard ha fet una aposta arriscada i se n’ha sortit. Ha tensat i jugat amb la noció de realitat i servint-se de l’autobiografia ha posat en dubte les normes de la ficció. El crític Christian Lorentzen explica amb una imatge senzilla però efectiva els mecanismes de la seva literatura: “L’experiència de llegir-lo és similar a la de veure un vídeo d’un gran atleta. Per exemple, un jugador de bàsquet. El jugador és constantment brillant, però no està en la natura del joc que cada llançament entri a la cistella, i molts d’ells no entren”. Convé llegir-lo així. Quan algú escriu una obra d’aquesta magnitud no podem jutjar cada pàgina com ho faríem amb una novel·la de 300.

Ballar en la foscor és segurament el més lleuger dels volums i ho és perquè explica la vida d’un adolescent de 18 anys. Aquí han desaparegut les digressions severes de l’adult que fa balanç de la vida que omplen les primeres novel·les. Cada vegada que la narració s’escapa i s’intueix introspecció o prosa assagística, Knausgard ho talla de seguida i ho fa tornar cap a l’acció. El llenguatge és directe, gens metafòric. El ritme és constant -no hi ha ni un capítol-: són 556 pàgines a raig (imitant els mecanismes de la memòria).

Arribar a ser escriptor

El llibre comença amb un viatge. Karl Ove té 17 anys, ha acabat l’institut i se’n va a passar un any fent de professor a Hafjord, al nord de Noruega, molt a prop del pol Nord, en un poblet aïllat on mig any se’l passen engolits per la foscor i l’altre mig enlluernats pel sol. La idea és trobar l’espai per triomfar en la seva vocació: ser escriptor. La novel·la també explica el seu últim any d’institut, marcat pel divorci dels pares. La mare aprèn a viure sola mentre el pare s’enfonsa en l’alcoholisme. Amb aquest panorama Karl Ove decideix tirar pel dret: “Vaig obrir una altra subsecció en la meva vida. Borratxera i esperança de luxúria”. Knausgard ens fa entrar en el seu món de festes absurdes i ressaques terribles (amb blancs de memòria inclosos) i explica els lamentables intents de lligar i els fracassos d’ejaculador precoç. Tot es redueix a dues obsessions: beure i follar. Tot és excés de vitalitat: “Ballo i la felicitat m’omple i només desitjo que duri, que la vida no s’acabi mai”.

En aquest volum, com en tots els de la sèrie, Knausgard ho omple tot. Ell és narrador i figura central de l’obra. Hi surten molts altres personatges, però són només figurants. Això, que hauria de fer l’obra pesada, és un indicador per veure que és bo: en cap moment trobem a faltar més protagonisme de cap altre personatge. I això passa per culpa de la sinceritat gairebé ofensiva amb què escriu. A la novel·la trobem un Knausgard declaradament patètic, un nen amb ínfules de gran escriptor, que es posa calent amb les alumnes i no pot evitar trempar a classe i que s’alcoholitza perquè no troba cap manera de relacionar-se amb els altres. Tot està escrit amb una intensitat tan gran que no ens queda més remei que utilitzar un adjectiu suat per descriure la seva prosa: és hipnòtica. És un clixé, però és la paraula més honesta per descriure l’actitud del lector, que es queda enganxat passant pàgines encara que parlin de la rutina més avorrida.

Knausgard sap que la seva gràcia és la sinceritat i juga amb això. Perquè, malgrat que aquesta és una autobiografia, ell és un bon escriptor i ha fet un artefacte molt pensat. El noruec escriu sobre la memòria (“Escriure és recordar, en això sóc un proustià clàssic”) però tria d’aquesta memòria el que funcionarà millor en una novel·la, el que li servirà més per a cada història. Diu: “Tot en l’obra és construït i controlat amb cura. Per a mi escriure és això: una mà freda sobre un front calent”. En aquest, com als altres volums, reconèixer Knausgard com un gran escriptor és l’única resposta que explica per què aquest llibre no és, com hauria de ser, un terrible avorriment.