Philippe Lançon: “Amb l’atemptat vaig dir adeu a l’home que podia parlar, menjar, somriure i besar”

BarcelonaEl 6 de gener del 2015 Philippe Lançon (Vanves, 1963) va estar dubtant fins a l’últim moment entre anar primer a la redacció de Charlie Hebdo o bé a la del diari Libération. Finalment va optar per la revista satírica, i aquella decisió li va canviar la vida. Lançon, un dels periodistes culturals més prestigiosos de França, és un dels supervivents de l’atac terrorista a Charlie Hebdo. Una bala va destrossar-li la mandíbula i va acabar amb l’home que era fins aleshores per transformar-lo en una persona diferent. A L’esqueix de carn (publicat en català per Angle i en castellà per Anagrama amb el títol El colgajo ), Lançon basteix una crònica de la seva reconstrucció física però també existencial. Amb un estil contingut i minuciós, l’escriptor ressegueix el procés hospitalari -li han fet 20 operacions- i l’impacte de l’atac en ell i en el seu entorn sense caure en l’odi ni en el lament. El llibre és una reflexió monumental sobre la fragilitat humana que li ha valgut el premi Femina i el premi Renaudot.

Com va decidir que escriuria sobre el que va viure arran de l’atac?

Vaig prendre’n consciència per primer cop quan, a l’hospital, em va venir a veure l’antic director del Libération, Serge July. Al meu voltant hi havia diversos ferits: una persona tenia una cama tallada, un altre tenia problemes d’esquena i havia d’estar tota l’estona de bocaterrosa. Estaven jugant a cartes i en Serge em va dir: “Un dia tot això ho explicaràs, oi?” No es referia només a la partida de cartes, sinó a tot el que jo havia viscut. Era com si em digués: “Vas viure una cosa extraordinària i especial al cor d’un esdeveniment nacional i internacional. Ho has d’explicar”.

Va esperar dos anys abans de començar a escriure. Per què?

Necessitava aquest temps. No estava preparat. Moltes vegades han dit del meu llibre que va ser una teràpia, però no és així. La teràpia la vaig fer abans, amb els cirurgians i la psicòloga. Vaig començar el llibre quan ja estava prou fort i curat.

Parla de la mort de l’home que era abans de l’atac. De qui es va acomiadar amb aquella experiència?

Vaig dir adeu a l’home que podia parlar, menjar, somriure i besar sense tenir totes aquestes sensacions estranyes i doloroses que ara m’acompanyen. Menjar és difícil. La boca és un òrgan imprescindible. A poc a poc he tornat a utilitzar-la més o menys correctament, però no em desfaig mai d’aquesta sensació, és com si m’hagués donat un cop molt fort a la cara. No m’oblido mai de la ferida que tinc. M’ha canviat la vida i la percepció que en tinc.

El llibre és un comiat de l’home que era abans de l’atac.

L’atemptat trenca alguna cosa en la vida de les víctimes i en el teixit social. Ho destrueix tot d’una manera brutal i inesperada. Hi ha una ruptura existencial. No he perdut la memòria, recordo com era abans. Però em resulta molt difícil tenir un contacte vital amb l’home que vaig ser. Hi ha alguna cosa que em diu que aquell no soc totalment jo.

Descriu l’escena de l’atemptat com si passés a càmera lenta. Què volia transmetre?

Volia escriure-la de la manera més precisa possible i exclusivament tal com la vaig viure jo. Volia restituir les sensacions que vaig tenir i el que vaig veure. Només parlo d’un assassí perquè en aquell moment creia que era un home sol, el que se’m va acostar. Quan va marxar i vaig obrir els ulls vaig veure la meva mà plena de sang, era monstruós. Llavors vaig veure el cervell de Bernard Maris, i així ho vaig escriure. Un amic em va retreure que ho hagués explicat, però és que aquella imatge va ser la primera que em vaig trobar. En canvi, no vaig veure la cara de Charb, que estava destrossada, i per això no ho he descrit. Hauria estat una falta de moral, perquè hauria explicat una cosa que no havia presenciat, o que almenys no recordo.

Els terroristes tenen molt poca presència al llibre. És com si fossin fantasmes. Per què els retrata així?

Els terroristes van ser ombres, per a mi. No volia parlar d’ells ni de qui eren abans de l’atac. L’única intimitat que vaig tenir amb ells va durar poc més de dos minuts a la sala de reunions de Charlie Hebdo. La resta no pertany a la meva vida.

Quatre anys després, com recorda l’atac la societat francesa?

Al subconscient, l’atemptat hi segueix present. Abans, els diaris s’havien d’enfrontar a la violència d’estat. Hi havia censura i presó, però molt rarament hi havia morts. En aquest cas la violència ve de baix i provoca la mort de forma indiscriminada. És un fenomen nou que posa damunt la taula moltes qüestions, a França i arreu del món. Abans l’esquerra sabia respondre a la violència d’estat, dels poderosos. Però què fas quan aquesta violència ve de la gent a qui normalment defenses? Això explica per què ara l’esquerra francesa està dividida. Una part rebutja fermament la religió. Una altra argumenta que burlar-se de l’islam és menysprear encara més els àrabs. T’adones que les dues parts ja no es poden trobar, que s’odien. I aquesta divisió és molt trista, terrible.

Quan parla del procés hospitalari diu que el pacient “és com un vampir”. Per què?

El pacient greu és com un nadó, necessita el màxim d’atenció possible. Al llarg d’aquest procés vaig intentar, d’una manera o altra, tenir el màxim i el millor possible de tothom que entrava a la meva habitació. Era com si els xuclés la sang.

Amb la cirurgiana que li va reconstruir la cara hi estableix un vincle peculiar. Com el definiria?

Té un coneixement quasi total del meu cos i coneix bastant la meva ànima, arran de totes les converses que vam tenir. Però no va tenir cap moment d’intimitat amb mi. Normalment, l’única persona que té un coneixement total del meu cos és la meva dona i potser la meva mare, ningú més. En el cas de la cirurgiana, a més, té un poder extraordinari sobre la meva vida i la meva cara. Però alhora és una persona estranya en la meva vida.

La ficció d’autors com Proust, Kafka i Mann van acompanyar-lo durant tot el procés. Va pensar mai en fer ficció de les seves vivències?

Mai. Havia de ser un relat d’allò que vaig viure tal com ho recordava. Fer-ne ficció em semblava fora de lloc. La història va ser tan violenta, tan extrema, que en certa manera és una ficció. Jo ho vaig viure així.

Al llibre ressona la idea que escriure és una manera d’entendre la realitat. Ha sigut així, en el seu cas?

No, jo no he entès res. D’una manera o altra, escriure intenta retornar la vida als lectors. Però no és la vida. Ja ho deia Proust: “Escriure és el producte d’un altre jo”. Per a mi, escriure no ensenya res a la persona que escriu. Només ensenya coses a l’escriptor i, potser, als lectors. Però l’home que escriu segueix sent ell mateix, amb els seus errors, els seus defectes i les seves lectures. Potser he millorat com a escriptor i com a periodista, però com a home el llibre no m’ha canviat. El que m’ha canviat és l’atemptat i l’experiència de l’hospital, que em va permetre buscar en mi coses que ni sabia que existien per sobreviure i resistir.