Paul Auster no ha vist mai 'Mary Poppins'

Paul Auster és com l'Espanyol: capaç de pispar-li lligues al Barça i després caure eliminat per un equipet de segona B. Els seus lectors ho saben i en llegeixen, pacients, un llibre rere l'altre, en busca del que van trobar, fa temps, en novel·les tan encertades com 'El palau de la lluna' , 'El llibre de les il·lusions' o l'encara fonamental 'Trilogia de Nova York' : aquella intensitat, aquella capacitat d'explicar de manera senzilla coses tan complicades com una història d'amor, l'obsessió per construir la identitat literària, els jocs formals o els referents novaiorquesos. A vegades tenen recompensa, com a Sunset Park , la novel·la de fa tot just un any, i a vegades no tanta, com aquelles 'Bogeries de Brooklyn' de mal record. Aquesta vegada toca dietari.

No és la primera vegada que Auster n'escriu un: ja n'havia publicat dos, el primer dels quals, La invenció de la solitud, és molt recomanable. 'Diari d'hivern' podria considerar-se'n una mena de continuació, no temporal, però sí conceptual. Seria un llibre de no-ficció si no fos que Auster s'ha dedicat a fer tan difuses les fronteres entre vida i literatura, i avui és tan valorada l'exposició pública de les interioritats de cadascú, que no esmerçarem ni una línia més a mirar de classificar-lo: és l'últim Paul Auster, i amb això ja n'hi ha prou per aixecar rebombori.

El llibre satisfarà moltes ànsies de tafaneria sana: és ple de detalls personals sobre la vida d'un escriptor famós, com ara quins cereals menja al matí, en quantes i quines cases ha viscut al llarg de la seva vida, quin dia de l'any es van conèixer amb la seva dona actual, Siri Hustvedt (de qui reprodueix un fragment d'un poema en prosa que és un dels moments més intensos del llibre) i què fan per celebrar un aniversari d'enamorats, quantes noies li han robat el cor (atenció: afirma que no ha estat un gran Casanova), quants atacs de pànic ha tingut, o que s'enorgulleix de no haver vist mai Mary Poppins.

Al costat de moments de despullament total que transmeten emoció de debò, com els fragments en què parla de la mort de la mare i del funeral del pare, hi ha detalls que el traeixen, com no especificar l'adreça exacta de la seva casa actual després d'haver llistat les vint anteriors: no és que li desitgem que cap boig assalti el seu castell de Park Slope, a Brooklyn, però si fem de dietaristes exactes, fem-ho fins al final.

De tota manera, seria injust no reconèixer que el llibre té moments d'inspiració que tallen l'alè, com un dels últims paràgrafs, en què Auster compara l'escriptura amb la dansa i diu que "escriure comença en el cos". Alguna cosa hi deu tenir a veure la magnífica traducció d'Albert Nolla. O que hi ha informacions útils per entendre més coses de l'obra de l'autor nord-americà, com les seves estades a França, o la seva predilecció per la poesia de Keats. Però a vegades aquests fragments vénen seguits d'una digressió tediosa o d'una enumeració de records excessiva: no oblidem que Paul Auster és un dels defensors a ultrança del 'Me'n recordo', de Joe Brainard (un altre llibre que han de posar a la llista, i al capdamunt de tot, si encara no l'han llegit), un artista plàstic que va tenir la pensada d'enumerar, un rere l'altre, tota una tirallonga de records, remots i recents, de la seva vida. Llegits tots seguits tenen un efecte hipnotitzador, que obliga el lector a començar a recordar -i a enumerar, si té un ordinador a prop-. Al cap de poques hores, el viatge al passat està garantit.

Però Auster ha abusat una mica del poder de les llistes, i sembla que hagi engiponat el llibre amb materials dispersos. Com diuen els metges quan no tenen un diagnòstic clar, caldrà esperar i veure. Esperar el pròxim Auster, i veure què.