La novel·la de formació de Jack London

Quan Jack London va escriure Martin Eden tenia 33 anys i, si tenim en compte que només en va viure 40, podríem dir que és una de les seves obres tardanes. Ja era famós i havia assolit un gran èxit amb La crida del bosc, El llop de mar i Ullal blanc.

Havia publicat nombrosos articles i relats, entre els quals destaca un dels més angoixants de la llengua anglesa, Fer una foguera, en què algú que ha de passar la nit a la neu, al descobert, es veu obligat a triar entre treure’s els guants i fer un foc -i que se li congelin les mans- o no treure-se’ls i morir congelat. L’obvi final no disminueix la força de la història, narrada en l’estil eficaç i líric de London (un dels pocs autors capaç de fer-nos seguir la vida d’un gos a La crida del bosc, d’humanitzar-lo en un sentit totalment anti-Disney).

Martin Eden va sorgir arran d’una crisi personal i s’aparta una mica del seu habitual món d’aventurers i rodamons. Al cim de la seva fama London va decidir fugir del món i navegar pel sud del Pacífic amb un quetx, un veler de dos pals que ell mateix s’havia construït. Durant els dos anys que va durar el viatge, el llibre li va anar sorgint fruit dels records de la seva joventut, plena de baralles i peripècies, i de la seva lluita per arribar a ser un autor reconegut. Perquè la gran aventura de Martin Eden, el protagonista del llibre ( alter ego de London i una mena de bon salvatge edènic), és buscar-se la vida en el sempre complex món de les lletres. Veient com evoluciona el personatge seguim gairebé fil per randa la vida del mateix London, i probablement parla de si mateix quan ens el dibuixa com algú que necessita amor. “Martin s’havia passat la vida delint-se per estimar. La seva naturalesa reclamava amor. Era com una necessitat orgànica de la seva persona”. I el trobarà en la figura de Ruth Morse, basada en el que seria el primer amor de la vida de London, Mabel Applegarth. És aquesta figura femenina la que porta Eden a bastir-se d’una educació que no ha tingut mai. Empès pel desig de fer-se digne de la Ruth, Eden comença a llegir tot el que cau a les seves mans, s’instrueix, aprèn a escriure literàriament, s’enamora de l’obra de Herbert Spencer -una de les figures cabdals de l’època victoriana- i a poc a poc va polint el seu estil, refinant el seu pensament indomable, salvatge. “Sóc massa audaç”, arriba a dir en cert moment. Mentre intenta triomfar en el món de la literatura, London passarà gana -un dels grans temes de la seva obra, recordem el relat Per un bistec -, de vegades fins i tot molta gana; s’arrossegarà per moments de desil·lusió, i coneixerà les misèriesdel món editorial i de les revistes que paguen poc o gairebé res, fins que, com ja podem suposar, l’èxit li arribarà per constància, talent, ganes i voluntat -en aquest sentit, el llibre té un estrany toc nietzschià-. Ja famós, Eden parlarà del diví i l’humà i, contràriament a London, que era socialista convençut, el seu heroi -potser per desencís o contrast- es convertirà en un individualista a ultrança. “Sóc un empedreït enemic del socialisme”, diu.

Martin Eden és, probablement, un dels llibres més extensos de London. Si admirem el control i la contenció estilística de la seva obra, aquí en canvi es deixa anar, l’estil és desbordat, sembla que escrigui tal com raja i de vegades tenim la impressió que no va voler corregir res. I, si bé alguns fragments són extraordinaris, el conjunt de vegades es fa feixuc, desmesurat, fins a arribar a un final tràgic que revela perfectament quin devia ser l’estat d’ànim de London mentre es metamorfosava en Eden.