25/04/2015

Mathias Énard, treu-nos d’aquí!

David Foenkinos (París, 1974) és una estrella a França. Les seves novel·les són supervendes i fins i tot el mateix escriptor, acompanyat del seu germà, ha portat al cinema una de les seves últimes novel·les, La delicadesa (RBA -La Magrana, 2011). Interpretada per Audrey Tautou, a la gran pantalla.

A Charlotte ens narra la història real de la pintora jueva Charlotte Salomon, que va morir assassinada a Auschwitz el 1943. Tenia només 26 anys i estava embarassada quan va arribar-li la mort.

Cargando
No hay anuncios

Foenkinos s’apodera d’aquesta desgràcia per escriure una biografia de Salomon en frases curtes que s’acaben en un punt i a part. Amb l’aparença d’un gran poema en prosa, Foenkinos barreja la vida de la pintora alemanya amb l’obsessió d’ell per ella, que li fa visitar cadascun dels escenaris crucials de la seva existència.

No hi ha cap frase en tota la novel·la amb prou força perquè valgui la pena separar-la de la següent. La decisió de convertir la novel·la en prosa poètica és un exercici de vanitat carrinclona sense justificació possible.

Cargando
No hay anuncios

Foenkinos descriu la Charlotte com un àngel perseguit per la tragèdia. I ens la dibuixa posseïdora d’una bellesa virginal que ens farà encara més insuportable el desenllaç. La delicadesa i el turment que arrossega el personatge es fon amb les inquietuds intel·lectuals i amb una sensibilitat fora mida. L’escriptor ens descobreix els gustos pictòrics i literaris de la Charlotte com si fossin la llista de la compra. “Admira profundament Van Gogh, descobreix Chagall. Venera Émil Nolde [...]”. Tot i així, l’única descripció que trobarem sobre les pintures de Salomon es resumirà en una frase: “Un esclat de colors”.

Foenkinos es queda en la superficialitat dels relats sobre l’Holocaust. No n’hi ha prou a veure la pel·lícula La llista de Schindler i després escriure una novel·la sobre la Shoah. Charlotte s’amara dels tòpics d’una manera insuportable.

Cargando
No hay anuncios

La novel·la ha estat guardonada amb dos premis literaris de renom, a França: el Renaudot i el Goncourt des Lycéens, un premi, aquest últim, que atorguen els alumnes dels col·legis francesos. Un dels darrers Goncourt des Lycéens se’l va endur Mathias Énard, un escriptor francès que viu a Barcelona, per Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants (Columna, 2011). No perdeu el temps amb Foenkinos i busqueu l’Énard entre les prestatgeries. La vida és massa curta per omplir-la de novel·les afectades i buides.