BarcelonaQui era María Luz Morales (La Corunya, 1889 - Barcelona, 1980)? "Era una dona molt potent, una periodista brillant i la crítica cultural més important del segle XX, sens dubte", assevera l'escriptora i crítica literària M. Àngels Cabré, que s'ha entestat en recuperar la seva figura. Ha reeditat la seva obra biogràfica Alguien a quien conocí (1973) i el recull de relats Historias del décimo círculo (1962) amb l'editorial Renacimiento i ha impulsat el Premi de Periodisme Feminista María Luz Morales, convocat per l'Observatori Cultural de Gènere i l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, amb la col·laboració de l'ARA, que ja va per la sisena edició i que té en el seu palmarès noms com Marina Subirats, Cristina Fallarás i Najat El Hachmi.

María Luz Morales, periodista, escriptora, editora, traductora i conferenciant d'origen gallec i catalana d'adopció, va dirigir La Vanguardia durant els primers mesos de la Guerra Civil, quan Gaziel es va exiliar. "Era una dona diplomàtica, queia bé a tothom i era molt de consens –explica Cabré–. Tenia fama d'elegància moral. Quan va morir, els diaris van dir adeu a la gran dama de la premsa".

El pecat de la guerra

Es va convertir així en la primera dona a dirigir un diari a Catalunya i a l'Estat. La presència femenina en els càrrecs de responsabilitat de la premsa continua sent excepcional: les dones ocupen el 22% de les direccions, segons l'informe de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya del 2019. A Morales dirigir La Vanguardia li va costar 40 dies de presó i la pèrdua del carnet de premsa durant 10 anys quan va acabar la guerra, etapa durant la qual va firmar sota pseudònim.

Així i tot, se l'ha acusat de posicionar-se a favor del règim i de col·laborar amb la censura. Al llibre L'enigma Arquimbau (Comanegra, 2016), Julià Guillamon documenta que Morales va fer un informe desfavorable sobre la seva coetània, l'escriptora Rosa Maria Arquimbau. "En aquella època, o estaves a dins del sistema o no escrivies en un diari. Si eres roja i anarquista et mories de gana a casa teva. La majoria de republicans no podien ni tenir feina", la defensa Cabré, que hi veu més aviat una actitud de resignació. Cal apuntar en aquest debat que Morales va firmar un manifest contra l'auge dels feixismes a Europa al Congrés Mundial de Dones a París el 1934 i un altre a favor de la República el 1938, tal com recorda la investigadora Rocío González Naranjo al pròleg de la reedició d'Historias del décimo círculo.

"La guerra tiene muchos rostros. Yerra quien crea que los conoce todos", escriu al conte El negro comprado. Mentre que Alguien a quien conocí parla de l'Edat de Plata, anys fructífers i d'emancipació femenina per a Morales, Historias del décimo círculo és un recull de sis relats de la guerra. En referència als nou cercles de la baixada als inferns de Dante Alighieri a la Divina Comèdia, Morales inventa el desè, que aplega tots els pecats, és a dir, la guerra. Un sacerdot que cuida un observatori (amb moltes similituds amb l'Observatori Fabra) que ensenya a un grup de milicians com parlar amb les estrelles o la soledat d'un noi que es tanca en un soterrani per no anar al front són alguns dels protagonistes de les històries, que van haver de passar també la censura i que són un al·legat a la pietat i a la compassió del proïsme, independentment del bàndol, molt en línia amb els seus valors cristians. Publicat el mateix any que La plaça del Diamant, el punt de vista és un altre: en tres dels reculls és una periodista el subjecte narratiu, alter ego de Morales, perquè ella es va quedar a Barcelona i "va viure la guerra des de l'exili interior", apunta Cabré.

Entre Aurora Bertrana i Lorca

Morales va començar amb 20 anys dirigint la revista El hogar y la moda, va col·laborar al diari madrileny El Sol, sobretot fent crítica cultural i es va jubilar al Diari de Barcelona fent articles sobre moda. Fascinada pels infants i l'educació, va fer una gran aportació a la literatura infantil amb adaptacions, articles i creació pròpia. Va traduir Víctor Català i Mercè Rodoreda al castellà, es va envoltar de figures com Gabriela Mistral i Eugeni d'Ors i va conèixer Marie Curie i Federico García Lorca. De fet, hi ha un Romancero gitano dedicat a ella a l'Ateneu Barcelonès que l'autor li va regalar per agrair-li la crítica que va fer de la seva obra Doña Rosita la soltera quan Margarida Xirgu la va portar al Teatre Principal de Barcelona. Va fundar l'Editorial Surco i l'Acadèmia de Senyoretes de Barcelona a Pedralbes emmirallant-se en la icònica acadèmia madrilenya dirigida per María de Maeztu, la versió femenina de la Residencia de Estudiantes per on van passar Salvador Dalí, Luis Buñuel, Juan Ramón Jiménez o Manuel de Falla. També va ser vicepresidenta del Lyceum Club, amb Aurora Bertrana a la presidència.

Tot i rebre reconeixements com el Premi Ciutat de Barcelona de periodisme i la Croix de Chevalier de les lletres franceses, el seu nom no ha transcendit prou. Com és? "Com que escrivia en castellà, aquí l'oblidem; com que no es va quedar a Galícia, a Galícia l'obliden, i a Madrid també l'obliden, perquè és catalana". No és estrany entre les dones de la seva generació (i entre moltes altres), que a poc a poc es van recuperant, com és el cas d'Anna Murià, de Teresa Pàmies o de les anomenades Sinsombrero, entre les quals hi ha Maria Zambrano. "Les hem oblidat i eren importants".