BarcelonaDurant la segona meitat del segle XX, un dels referents europeus més respectats i alhora temuts de la crítica alemanya ha estat Marcel Reich-Ranicki (1920–2013). Elba en publica 'Sobre la crítica literaria', assaig escrit al 1970 que sintetitza les principals idees del crític i que és acompanyat d'un epíleg d'Ignacio Echevarría escrit l'estiu passat.

P { margin-bottom: 0.21cm; } 1.“A tot arreu, fins i tot allà on es reconeix plenament la importància de la crítica literària i se la considera un element decisiu de qualsevol forma de vida intel·lectual, se la tracta amb una certa susceptibilitat, amb un malestar més o menys encobert; la relació amb aquells que la critiquen o que fins i tot han fet de la crítica el seu ofici no es troba en cap lloc exempta de ressentiment i desconfiança”.

2.“El crític viola el tabú de la unitat, que té tendència a l'organització totalitària. El crític divideix i es converteix, en la retòrica totalitària, en un dissident”. (Reich-Ranicki cita T.W. Adorno)

3.“A diferència del que passa a les principals llengües europees, en alemany la paraula 'criticar' no significa 'discernir, analitzar, avaluar o dictaminar', sinó que té un sentit exclusivament pejoratiu o té, com a mínim, un to inequívocament despectiu. Es confon 'avaluar' amb 'devaluar' i 'emetre un judici' amb 'dictar una condemna'.

4.“La crítica literària alemanya és dolenta. Travessa una profunda crisi, es panseix i es consumeix lentament. El seu estat deplorable és evident; la seva decadència, aterradora; el seu nivell, tan baix que es fa impossible dissimular-lo. Això és el que es diu ara. Però, només ara? Almenys des de l'època de Lessing [mitjans segle XVIII] s'ha reflexionat al voltant de la crítica en aquests mateixos termes: hem sentit parlar, contínuament, de crisis i del seu estat deplorable, de decadència i de misèria, d'un nivell tan baix que ha tocat fons. Hi té alguna cosa a veure, que moltes de les afirmacions que es fan sobre crítica –i justament les més punyents i efectistes, les que s'han formulat amb virtuosisme– vénen d'aquells que han estat i són el seu objecte [els escriptors]?”

5.“Per al crític, la instància suprema són els seus col·legues”. (Reich-Ranicki cita Walter Benjamin)

6.“Tant el gran crític del Romanticisme com el representant de la Il·lustració atribuïen a la negació una funcióindispensable de la crítica literària (…) Sorprèn la determinació amb què Friedrich Schlegel subratlla aquest aspecte. En les seves 'Eisenfeilen' ('Llimes de ferro') ho explica de forma sumària: “La crítica és l'art de matar en literatura allò que només viu en aparença”.

7.“Hi ha una crítica destructiva i una crítica constructiva. La primera és molt fàcil, ja que n'hi ha prou amb formular i adoptar un criteri o un model qualsevol, i tot seguit tenir la insolència d'assegurar que l'obra en qüestió no s'hi ajusta, i que per tant no val res”. (…) La crítica constructiva és molt més difícil. Pregunta: Què s'ha proposat l'autor? La intenció era raonable i comprensible? I en quina mesura ho ha aconseguit? Si responem a aquestes preguntes d'una manera sensata i afectuosa, donarem un cop de mà a l'autor”. (Reich-Ranicki cita J.W. Goethe)

8.“És evident que la matusseria de l'elogi permanent té motius molt diversos que van des de la pura corrupció, que només està lliure d'objecció en casos excepcionals, fins a la sobrevaloració franca i subjectiva de la literatura contemporània que es pot retreure a qualsevol crític”.

9.“Com més clar i concret, com més explícit és un crític en les seves valoracions, amb més fermesa mostra als lectors la independència que no tothom s'atreveix a tenir. I com més gran és la seva independència, més intens i ferotge és el ressentiment que se li té, i amb més freqüència és acusat d'atribuir-se una autoritat infal·lible”.

10. “En qualsevol cas, convé no sobrevalorar la influència directa de la crítica en l'èxit o el fracàs, sobretot comercial, d'alguns llibres. I consolarà tant als enemics com als partidaris de la crítica saber que cap crític –encara que sigui un geni– és capaç d'aniquilar una obra d'art literària que estigui viva ni de donar vida a una que estigui morta”.