BarcelonaMés que mai, en una època segrestada per la tecnologia i el fals déu mercat, en què la representació de la realitat sembla reduïda a la foto de la selfie i al so comprimit de l’MP3, i el domini de la imaginació és envaït constantment per eslògans de l’estultícia i la banalitat, consignes vulgars de consum alienant, més que mai, avui necessitem la poesia, la poesia veritable que és feta de la paraula de l’home, que és feta d’una veu, de tantes veus com pot contenir un poeta lliure i savi, aquell que en fa un conglomerat nítid i màgic. Una obra com la de Lluís Solà ens mostra el camí, o, si més no, un dels camins. Una poesia que és una fita enriquidora -com algú va descriure amb expressió feliç- en el paisatge bategant de la nostra llengua poètica. ¿La natura cobra vida, o bé s’encarna en la paraula poètica? Qui imita qui? Es tracta d’una màquina creativa molt ben engreixinada, fins al punt que els versos sembla que brollen com un doll de font muntanyana, rics i frescos, intensos i perdurables.

Fresc mític de paraula nodridora

Però anem a pams. De vegades la maduresa, i àdhuc la vellesa, sorprèn el poeta amb una exuberància inesperada (W.B. Yeats o Wallace Stevens en serien casos paradigmàtics en el món anglosaxó). I així ha estat amb Solà, alabada sigui la nostra deessa tutelar: la llengua! Ell que creia haver de ser poeta d’obra breu... però aquí és on es revela l’element mediúmnic. Ho diu en el cant V de Vetlla l’hivern : “...i amb poder aspre ens ha parlat la veu, / no sabem d’on, si del no-res o de la terra, / si de dins l’ànima o de fora l’ànima, / i en lloc de calma hi ha esdeveniments.”

Com en un fresc mític de paraula nodridora, Solà ens mena a re-conèixer tots els ets i els uts del món i de l’home. Sovint a partir d’un motiu aparentment nimi extret de la natura crea una atmosfera altament simbòlica i clou en una sentència poètica esclatant que et deixa estabornit. El combat difícilment acaba fent taules. Hi ha una lògica poètica que roda i gira amb una energia imponent. La complicació a partir de poetitzacions que parteixen d’elements naturals porta a dilemes, problemes, axiomes, perplexitats i resultats que són de vegades de caràcter moral, o filosòfic (“entre bellesa i dolor”). Com un minaire, il·luminat i pacient alhora, no fa sinó trobar carboncles i lluïssors de tota mena, en doll inexhaurible. El discurs neix, i mor, i reneix, en un riu verbal insadollable. Hi és tot: l’elegíac, el salmista, el visionari, l’increpador, el líric pur, el filòsof, l’orant, el foll, el savi: el demiürg. Un dramatis personae exuberant! Sobta l’absència gairebé absoluta de noms propis, topònims i referents literaris. L’alquimista ha decantat tot el que és real i tot allò experimentat en un flux de poesia neta. La fluència natural duu les influències incorporades.

Es tracta d’un poeta que s’ha ensenyat a si mateix i que amb una finor i un rigor extraordinaris ens dóna ara la seva summa poètica, una obra magna que ens acompanyarà sempre. Carles Camps i Mundó diu: “Sembla que la veu de Solà, com el cant sorgit de la gorja minúscula del rossinyol que sent en un dels poemes, en sigui un element més que no n’altera l’ordre (...). Com el cant de l’ocell, una petita veu, la del poeta, que canta la identitat humana sencera”. Clou l’obra poètica així: “Aquestes paraules fràgils / que hem arrabassat / del captiveri”, ja que hem d’anar més enllà, ja que som “un alè arrelat a no sabem quin astre”, descobrim que la volada és màxima, l’alenada, còsmica. Els exegetes, quan apareguin, ja parlaran de les eines emprades. Jo ara en ressaltaria algunes: la interrogació (en monòleg, en diàleg...), la formulació (vers curt, vers llarg, càntic, versicle...), la meditació (existencial, vital, moral), la revelació (il·luminada o “prosaïtzada”), sempre tot amb l’oïda afinada, on l’emparaulament és sempre un emmusicament. Prop de la meravella. Perquè Lluís Solà ha anat, amb inspiració allerada i pura, lucidesa i coratge, a abeurar-se a “la font que raja al centre de la flama”.