L’origen i la fi: tot conflueix en l’horitzó
Quantes cares tenim les persones? Al teatre de la vida normalment alternem la pública i la privada o familiar. També tenim, esclar, la cara íntima, aquell procés de coneixement i ocultació que mai no s’acaba, el riu interior. La literatura, i més especialment la poesia, serveix sovint com una via de construcció d’aquest jo profund amb el qual realment som al món.
Carles Duarte (Barcelona, 1959) és un personatge públic en el camp de la política cultural, un home de consens, d’aquells que més enllà del seu posicionament ideològic -forma part de la segona generació de CDC, la d’Artur Mas, per entendre’ns- sempre ha estès ponts. Des de molts diversos càrrecs institucionals, tant en el camp governamental com en l’associatiu, ha esdevingut una figura respectada. Ha construït amb cura aquesta carrera, aquesta imatge que té en el llacet (en lloc de corbata) la seva ensenya, com si fos algú vingut d’un altre temps per posar pau, segurament dels temps del Noucentisme de Prat de la Riba.
En paral·lel a aquesta faceta pública, Duarte ha anat bastint una extensa obra poètica, d’un caràcter gens polític. L’últim títol, Memòria de la llum (editorial 3i4), prologat per Robert Archer, inclou dos llibres: Cavalls de llum, un diàleg amb l’obra de la pintora María Helguera, i el que pròpiament dona títol al volum, dos textos on el poeta es confronta amb els quatre elements de la filosofia grega clàssica: aire, foc, terra i aigua. I a la manera heraclitiana, melancòlic, s’aferra a la bellesa fugaç del canvi permanent, a la vida-riu. “Que cada múscul senti la joia de la plenitud, / el goig de l’aigua, l’abraçada del vent, / la terra acollidora entreteixint els cossos”. “Pararem la mà / i de l’aire es desprendran / les gotes de la llum / amb què encendrem el tacte, / i direm, com en una pregària, / el nom de cada absència, / de cada llàgrima de foc”.
El llibre és també un cant de maduresa, d’assoliment d’una certa plenitud -si voleu, impotència- entre el somni i l’oblit: “Naveguem entre somnis / per les paraules i els colors / i els preguntem: «Qui som?» / Mai no responen. Només es deixen fer, i ens miren de reüll”. Duarte, en fi, es desprèn de l’angoixa existencial i celebra el misteri, l’origen i la fi de la vida que conflueixen, com un tot, en l’horitzó del cel i del mar. “Tot és alè i llavor / i cerca el seu nom en el silenci”. “Ebris de solitud, / despesos del que havíem anhelat, / ja nus, / sentim el mar dins nostre”.