Jordi Llavina: "El llibre és la ferida i el remei"
Amb 'Vetlla', el llibre guanyador de l'últim premi Vicent Andrés Estellés, Jordi Llavina (Gelida, 1968) reconstrueix un amor de joventut per encarar-se amb un present tacat d'insatisfaccions en un únic poema de 1.302 versos, dividit en tres parts
Un dels estats d'ànim del jo líric de Vetlla (Edicions 3i4) són aquelles paraules de Ramon Llull: "Mon cor està casa de plors". És a partir d'aquest malestar que el personatge comença a reconstruir la seva història d'amor.
El personatge de Vetlla dóna una dimensió molt forta a un moment del seu passat. Aquesta història d'amor és reconstruïda i engrandida a partir de l'engany de la memòria. Ell relaciona la noia amb la literatura: si no hagués estat així, probablement no hi hauria hagut llibre.
L' amic lul·lià és transformat en amiga. Ho trobem al primer vers.
Ramon Llull és una figura molt eminent: no podia no tenir-lo en compte. El llibre d'amic i amat és molt important, a dins del Blaquerna . Més endavant, Joan Vinyoli escriuria el Llibre d'amic , que és directament una rèplica a Llull.
Encara hi ha un altre possible punt en comú entre Llull i Vetlla : l'aparició de Jesucrist va convertir Ramon lo foll en un defensor i divulgador a ultrança del catolicisme. També el jo líric de Vetlla hi té una trobada important, amb Crist.
La meva posició és agnòstica, però en tots els meus textos hi ha referències cristològiques. Hi ha un conte del llibre, Ningú ha escombrat les fulles, en què una noia veu Jesucrist en un pal de telèfon. A la novel·la que ara escric, la diferència entre dues noies ve marcada a partir d'un petit Crist que hi ha en un poble. Aquestes aparicions hi són per la revelació i la figura humana que transcendeix els límits contingents i moridors. A Vetlla hi ha un camió que té pintat un Jesucrist pop. Aquesta revelació és important, però sobretot és la literatura, la que té aquest paper, al llibre.
També hi ha aquella imatge de Giuseppe Ungaretti: "La mà que vol guiatge en la foscor".
De la literatura m'interessa molt la protecció que pot donar. Hi ha un llibre de Charles Baxter, Primera luz , que comença a partir d'una trobada entre dos germans bessons quan tenen uns 45 anys i va tirant cap enrere. La protecció hi pesava molt, en aquest llibre: per descobrir les desavinences entre ells calia remuntar-te a la primera llum, al moment en què neixen.
La literatura és, probablement, el gran amor reivindicat a Vetlla .
Hi ha un vers que diu: "Aquell llibre era una casa d'hostes franca". Fins i tot en un dels poemes inventats que cito -perquè The Pillow Book , el llibre al qual faig referència, no existeix, és un artifici- es parla d'una casa amb poca llum, on hi ha una bombeta que pampallugueja i que podria remetre a un context de repressió política: el llibre és la ferida i el remei. És el dolor, però també l'altra cara.
Quan coneix la noia, la veu lírica observa a la pissarra de l'aula la frase "Plou i fa sol, i l'aire és fred". La lletra de la cançó popular és canviada amb un final tenebrós.
Sempre faig servir moltes imatges vinculades amb el fred i el glaç: dec ser més proper a tot això que no pas a ambients tropicals. Hi ha gent que em diu que aquest llibre és molt sincer. Jo els responc: "Aquest llibre no és sincer ni veritable, o ho és tant com poden ser-ho els llibres".
Una mica més endavant trobem Paul Éluard i aquell peix que avança en l'aigua "com el dit dins el guant". El moviment del temps, que en un primer moment sembla que sigui lineal, es va complicant a mesura que s'acumulen experiències.
El temps i la memòria són els temes del llibre. Fa 20 anys que ell no ha vist la noia, i 26 des que la va conèixer. Dues dècades després dels esdeveniments, m'he adonat que he rescatat moments singulars de la història de Gelida, el lloc on vaig créixer: recordo dos nois que van morir de sida, un incendi que va fer molt de mal, tot això al costat de consideracions més fondes sobre el que jo volia i el que ha estat finalment. Tots teníem grans ambicions. Alguns s'han conformat amb el llamí de la caseta, l'hortet i els fills... Des d'aquest punt de vista, el llibre és sever, perquè fa recompte del que hem fet fins ara. Fins on es pot quantificar, el nostre fracàs? I els èxits escarransits que hem aconseguit?
Hi ha també una exposició sobre la degradació de la llengua, que "glopeja aigua salada i cada / vegada n'escup menys".
A banda del problema del català -que algun dia es resoldrà inevitablement amb la mort-, el llenguatge es va simplificant. Els que estem malalts i infectats de cultura no ens podem resignar a un llenguatge que només comuniqui i denoti: és també connotació.