La concessió recent de La Lletra d'Or a Josep Pedrals demostra que fer camí al marge dels premis a obra inèdita també pot ser una bona opció. La constància, la genialitat i el polifacetisme de Pedrals són tres eixos imprescindibles a l'hora d'entendre per què El romanço d'Anna Tirant (LaBreu) ha estat reconegut amb un dels guardons més singulars del panorama català. Premia des de l'any 1956 amb un botó de solapa creat pel joier Manuel Capdevila un llibre publicat durant l'any anterior.

Aquest 2013 la lletra phi -símbol de l'equilibri- ha estat per a un poeta nascut l'any 1979 a Barcelona que va debutar als 20 anys amb Els buits enutjosos (un llibre introbable, publicat per l'Associació Cultural Container) i que ha fet créixer la seva poesia en escenaris de tota mena i per tot el món (el Brasil, el Japó, Croàcia, Alemanya, Mèxic). Al mateix temps, Pedrals ha continuat lliurant poemaris ( Escola italiana , Edicions 62, 2003), assajos en vers (al llibre col·lectiu Qui no mereix una pallissa , L'Esfera dels Llibres, 2005) i ha donat a conèixer Quim Porta i l'escenari irònic i idíl·lic de Bolló a El furgatori (LaBreu, 2006) i al recent El romanço d'Anna Tirant .

Del hip-hop al pop eutròfic

Paral·lelament a la participació en centenars de recitals, Pedrals també ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació -va escriure un sonet a l'ARA durant més d'un any- i ha sabut tirar endavant una trajectòria musical sorprenent. Uns anys després de deixar els Explosión Bikini, va fer equip amb Guillamino i va gravar el disc En/doll (Bankrobber, 2007), en què el hip-hop en llengua catalana assolia quotes de refinament insòlites fins llavors -i a les quals, malauradament, tampoc s'ha arribat després- gràcies a l'enginy i l'encert de cançons com Hipnosi giratòria i Crits & crims & cremalleres . Hi havia també alguna incursió electrònica delirant, com és el cas de Pèl i ploma , que delimitava la geografia del Gaixamplesense oblidar uns quants apunts escatològics marca de la casa.

Després de l'experiment amb Guillamino, Pedrals es va acompanyar d'Els Nens Eutròfics (Esteve Plantada, Roger Puig, Albert Sagrera i Marc Torrent) i va facturar un "conjunt de cançons alegres i escolis de felicitat", Esquitxos ultralleugers (El Tigre de Cibèria, 2009). Temes com Epitalami i El txa-txa-txa de les bruixes demostren que la definició és acurada. Quatre anys després de debutar, els Eutròfics acaben de publicar el segon disc, En helicòpter (La Casa Calba), que presenten aquesta mateixa nit al Centre Artesà Tradicionàrius.