Ara que el tema dels refugiats cou en una Europa que no sap com posar-s’hi, val la pena d’acostar-se al fenomen del transterrament -canviar de terra- des d’una perspectiva individual, històrica i poètica. M’explico. Josep Solanes és un psiquiatre català nascut el 1909, que és tant com dir que pertanyia a la generació truncada per la guerra, però que va tenir temps de tastar el país civilitzat que s’estava construint, de tastar l’aventura, doncs, d’una classe mitjana culta i emergent. És important dir això perquè ens dóna l’abast de la pèrdua: l’home es veu forçat a exiliar-se el 1939, primer a França i després a Veneçuela, on uns pocs intel·lectuals catalans van fer molta feina. Ell també: va esdevenir un psicòleg de referència, sobretot per al que va ser el seu tema estrella, els exilis.

Viscuda en primera persona, Solanes és capaç d’entendre aquesta suspensió del temps i de l’espai que genera l’exili: aquest desconcert, aquesta irrealitat. I d’això en surt un llibre deliciós: En tierra ajena. El llibre té la gràcia de mirar-se la situació psicològica de l’exiliat -que no és ni normal ni patològica, diu- des de la perspectiva de la literatura universal. La primera constatació és que n’hi ha molta, de literatura, com sempre que una experiència descol·loca l’autor/a. La segona, més interessant: quan l’exiliat torna a casa, continua escrivint sobre l’exili, mai sobre el retorn. Entremig trobem una corrua de citacions i reflexions que ens porten al més íntim del conflicte personal, a través de metàfores inspirades, de significats profunds, de piruetes verbals. Tot el que és necessari per copsar el drama, que no sempre comporta -a vegades sí- misèria i solitud.

Creure en la brevetat de l’exili

El repàs literari parteix de l’etimologia, que en alguns moments i països s’equipara amb salido (exili vol dir sortir cap a fora) i en altres es compara amb extermini, que en origen volia dir expulsar del terminus, llençar més enllà de les fites que marcaven el límit. Entenem així que el llenguatge construeix una realitat i que la realitat alhora dóna pes a les paraules. Unamuno deia que l’exili era una sala d’espera. Saint-John Perse, que era un espai nul. Hi desfilen Shakespeare i Beckett, la Bíblia i l’ Odissea, i tot d’escriptors fora del tros, que donen unes pautes que es repeteixen: tothom creu que l’exili serà breu. També en els exilis col·lectius, com jueus i moriscos expulsats d’Espanya.

En definitiva, estem davant d’un viatge duríssim per a qui escriu però molt amè i oportú per a qui vulgui llegir, gaudir i reflexionar.