Barcelona“Hi ha dos tòpics sobre el record que he volgut desmentir, a 'Es perd el senyal' –comença Joan Margarit–. Ni és aleatori ni és fals, el record: totes dues afirmacions el desprestigien. Una i altra construcció amaguen, probablement, que el record ens fa por”. A 'Es perd el senyal', el poeta s’encara amb alguns dels moments que han marcat la seva vida: ho fa amb versos despullats d’artifici, en alguns casos tristos i desolats, en d’altres més lluminosos (sobretot aquells que s’acosten al present de l’autor).

“L’honestedat és molt important, a l’hora d’escriure: qui no la practica, rep un càstig brutal. Però amb això no n’hi ha prou –admet Margarit–. Segueixo escrivint poesia perquè no puc explicar què és. L’art existeix perquè, a través d’ell, s’arriba a llocs insòlits. Es troba en una zona d’irracionalitat, però s’explica amb racionalitat”.

'Es perd el senyal' combina les epifanies d’arrel estrictament personal amb poemes “de temes generals”, on exposa, entre d’altres, la soledat, el desig o l’adulteri. Hi ha una tercera línia “on, a partir d’una mirada individual, s’arriba a un tema civil”.

Podeu llegir el reportatge a l'Ara Premium