Després de l'èxit de Se sabrà tot , una novel·la consistent i assequible que va obtenir el premi Sant Jordi 2009 i que ja porta més de 50.000 exemplars venuts d'ençà de la seva publicació, el periodista i escriptor Xavier Bosch torna amb una altra història plena d'intrigues tèrboles, de secrets llargament guardats que estan a punt de sortir a la llum, de poders implacables i de personatges poc de fiar.

Menys realista -o molt més rocambolesca- que Se sabrà tot , Homes d'honor també està protagonitzada per Dani Santana, el periodista divorciat, d'una quarantena d'anys, individualista, foguejat, tirant a cínic i amb tics de workaholic que dirigia el diari Crònica en la novel·la anterior i que ara condueix un programa d'investigació i d'entrevistes per a la televisió.

És evident el paral·lelisme entre el personatge Santana i l'autor Bosch, abans director de l'Avui i actualment director i presentador del programa Àgora, de TV3. En tot cas, i tal com ja passava amb Se sabrà tot , precedida per un morbo mediàtic força més considerable, qui s'aproximi a aquesta novel·la per la curiositat de descobrir-hi un roman à clef més o menys estrident i sanguinari, en què l'autor passa comptes amb els seus dimonis professionals, quedarà decebut. A banda d'unes poques picades d'ullet còmplices, fa l'efecte que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

La novel·la està construïda a partir de tres trames o línies argumentals que es van desenvolupant en paral·lel però que, més enllà d'algun petit detall, són quasi autònomes. En realitat, només estan relacionades, d'una manera molt tangencial, a través de la feina periodística de Santana i de les complicades investigacions del seu equip.

La primera d'aquestes línies té a veure amb l'incendi del Liceu, i comença quan un home vell i espantat s'acosta a Santana per demanar-li que investigui sobre els fets que van destruir el gran teatre, ja que la versió oficial de la història -l'adverteix- no es correspon amb el que va passar de debò. La segona trama és la que funciona millor, i conta la història del farmacèutic Manuel Negrier, el pare de l'actual alcalde de Barcelona, considerat un heroi nacional per haver salvat la vida de centenars de persones ajudant-les a sortir del país durant la Guerra Civil però que potser no va ser tan heroic com tothom es pensa. I, finalment, la tercera té com a protagonista l'escriptora Tuzza Talese, l'exdona d'un soldat ras de la Cosa Nostra que, ben bé com un transsumpte femení i sicilià de Roberto Saviano, ha destapat molts secrets de la Màfia en un llibre d'èxit i ara està amenaçada de mort.

Aquesta pluralitat de trames de la novel·la té un avantatge i un inconvenient. L'avantatge és que enriqueix notablement el relat, tant pel que fa als estímuls, excitacions i sorpreses de les intrigues com pel que té a veure amb la diversitat dels personatges que hi apareixen -periodistes, polítics, crítics d'òpera, refugiats de guerra, guardaespatlles, mafiosos, policies-, dels escenaris on transcorren els fets -Sicília, el camp d'Argelers, la França ocupada, les altes esferes de la Barcelona contemporània- i dels temes que s'hi tracten -la veracitat de la història, l'amoralitat dels interessos del poder...-. L'inconvenient és que tanta diversitat fa que, en ocasions, la novel·la perdi pistonada i resulti dispersa. Com si l'autor volgués oferir un pla general del qual alhora se'n veiessin perfectament tots els detalls però, en canvi, el resultat fos que la imatge acaba quedant mig desenfocada.

Diria que el Xavier Bosch que ha escrit aquesta novel·la no és el periodista que coneix les interioritats de la realitat sociopolítica del país i pretén oferir-ne un retrat ficcionat però identificable sinó el consumidor de thrillers literaris i cinematogràfics que ha tingut ganes de fer una obra semblant a les que li agraden. Vull dir que si ha hagut de triar entre la versemblança i l'espectacle, Xavier Bosch sempre ha optat per l'espectacle. Aquesta afirmació no implica un judici de valor. Simplement serveix per explicar que la novel·la és plena de girs, cops d'efecte i ingredients propis, per exemple, del cinema de Hollywood: sexe, assassinats, traïcions, una persecució... Escrita en una prosa directa i funcional, Homes d'honor és sobretot una novel·la pel·liculerament entretinguda.