La portada de la novel·la de Howard Buten ens explica sense paraules el llibre: és la història d’un nen refulgent d’imaginació que ha de sobreviure en el món gris dels adults. El groc cridaner de l’impermeable contra el gris plom de l’uniforme dels grans, així és com es vesteix el primer títol de la col·lecció en català de Blackie Books, tapa tova i solidesa cromàtica. No és el primer cop que la novel·la de Buten s’edita al nostre país. Ja ho van fer Empúries i Paidós fa un temps però la recent publicació ha tornat a donar vida a un llibre del 1981 que ha venut molt a França i s’ha traduït a 16 idiomes.
L’autor de Quan jo tenia cinc anys em vaig matar és un psicòleg que treballa avui dia amb nens autistes i encara que potser el Burt, el protagonista, pugui manifestar alguns trets considerats, per part de la professió, com a trastorn, no és just reduir el llibre a una ficció sobre una patologia clínica. La novel·la és per sobre de tot un episodi de la vida d’un nen que s’enfronta a la veritat dels adults. Per convertir-lo en artefacte literari, Buten s’arrisca i escriu el llibre en primera persona, com si fos aquell nen. I, malgrat algun moment susceptible de dubte, la veu infantil manté la versemblança i un magnetisme lúcid per sobre de les convencions.
El Burt es presenta al lector a l’edat de 8 anys quan viu en un centre d’internament infantil on l’han tancat per un fet que desconeixem. Amb salts enrere, anem endinsant-nos en aquesta criatura d’imaginació portentosa i sensibilitat extrema que pateix la diferència de ben petit. Buten crea dos personatges antagònics que demostren el desafiament en què es trobava la psicologia clínica als 80. D’una banda, el doctor Nevele, l’encarregat de l’aïllament del nen (no se’ns escapa el record vocal a Mengele, metge i oficial nazi) i, de l’altra, el Rudyard Walton (com Kipling!), el terapeuta que representa la idea que el nen no pateix cap patologia, en realitat. És Walton l’homònim de Buten, que va trobar-se amb la mateixa incomprensió per part del sistema mèdic. D’alguna manera, l’obstinació del Burt per tornar a casa és tan antisistema com el que el Rudyard pensa sobre el tractament de la psicologia infantil. El nen estaria millor a casa, amb els pares, en un ambient d’amor i comprensió, i no pas tancat en un centre que basa la curació d’un xiquet en un sistema de premis i càstigs.
Tot i així, el text és més que un avís sobre les teràpies a què s’ha sotmès i se segueixen sotmetent molts nens avui. És una novel·la sobre la soledat, la incomprensió a la infantesa i també sobre el poder de la imaginació. Per això es llegeix amb fruïció, certa nostàlgia, i amb un somriure còmplice. El Burt deixa anar: “De vegades saludo Déu amb la mà. Ell em veu. És amic meu, perquè un cop vaig resar perquè guanyessin els Tigers i van guanyar”. I amb la mateixa lògica de persona que no ha crescut encara, sosté: “Deuen anar a un funeral, que és una festa però sense regals”.
Buton teixeix l’estranyesa del Burt cap a les normes del món adult amb fantàstics diàlegs. En un capítol, el Burt agafa la guia de telèfons per buscar el número de la seva amiga Jessica. El nen pregunta com és que no hi surt. La mare del Burt respon: “Vida meva, només hi ha els noms dels papes, a la guia, els cognoms”. I és en aquesta resposta també que Buten ens resumeix el sentit de la novel·la. La història dels nens l’escriuen els grans, que ja no recorden que un dia van ser nens i que miren la quitxalla amb prepotència. A la fi, Buten també ha escrit una història d’amor. La novel·la ens parla del primer enamorament, aquella epifania de sentiments exaltats, el neguit, els nervis de la primera aproximació, la descoberta de l’altre i com la conquesta ens fa millors, ens torna més atents, ens repobla. Buten ens interpel·la. Els sentiments dels nens s’han d’escoltar. Tenim ja les frases tacades de supèrbia. “Ah... criaturades”, diem. Com si nosaltres mai no haguéssim format part de “l’altre bàndol”.