BerlínEl Premi Nobel de Literatura Günter Grass dóna per tancada la seva obra narrativa degut a la seva avançada edat. Els seus llibres, a més d'aconseguir un reconeixement universal, han generat sovint debats que anaven més enllà dels estrictament literaris.

Amb 'El timbal de llauna' (1959) va haver de comparèixer davant els tribunals acusat de pornògraf. A 'Tot pelant la ceba' (2006) va revelar per primera vegada que havia estat membre de les SS als 17 anys.

Les baralles de Grass han estat sempre viscerals i l'escriptor no les paeix fàcilment: durant tres dècades es va negar a donar declaracions pel diari 'Bild' i pels altres mitjans del grup Springer a causa de la campanya que van fer en el seu moment contra l'escriptor Heinrich Böll.

Recuperar la història d'Alemanya

Les seves novel·les més importants, des d''El timbal de llauna' fins a 'Com els crancs' (2002), passant per 'La trobada a Telgte' (1979) i 'Una llarga història' (1995) recuperen la història d'Alemanya des la perspectiva del present.

Quan se li va concedir el Príncep d'Astúries de les Lletres (1999), l'escriptor va sostenir que la bona recepció que havia tingut la seva literatura era que havia aconseguit produir una novel·la típica de cada dècada. Segons Grass, 'El turbot' (1977) –amb el plantejament del problema de la fam– hauria estat una novel·la típica dels setanta , 'La ratessa' (1986) –amb el seu rerefons ecològic– una novel·la típica dels vuitanta i 'Una llarga història' (1995) –centrada en la reunificació alemanya– una obra típica dels noranta. 'Tot pelant la ceba' va obrir un cicle autobiogràfic completat per 'La capsa dels desitjos' (2008) i 'Grimm Wörter' (2010), que encara no ha estat traduïda.

Un autor versàtil

Una de les constants que ha acompanyat l'obra de Grass és la barreja entre gèneres. Entre novel·la i novel·la acostuma a publicar poemaris. I en alguns dels seus llibres hi ha poemes integrats en el text, seguint una tradició arrelada en el romanticisme alemany. Hi ha, per últim, les seves obres de teatre –avui poc representades– entre les quals destaca 'Els plebeus assagen la rebel·lió', un curiós homenatge a Bertolt Brecht.

Grass diu que a la seva edat ja no pot planificar la feina a cinc o sis anys vista –els que necessitaria per escriure una nova novel·la–, però això no significa l'adéu definitiu a la literatura. Li queda la poesia, un gènere que pot seguir cultivant a curt termini i que, com ell mateix ha dit en moltes ocasions, mai no enganya.