Els lectors que ja en coneguin l’obra novel·lística trobaran a Así empieza lo malo una mostra més rebuscada i més presumida del Javier Marías de sempre. Ambientada en el Madrid de l’any 1980, on les disbauxes de la Movida convivien amb la nostàlgia de la ultradreta, la novel·la agafa alguns dels debats que agitaren la Transició espanyola -la conveniència d’oblidar, la necessitat de venjar-se, el pacte social per no passar comptes amb el passat- i els trasllada del pla col·lectiu al privat. El resultat és una novel·la en què, com sempre en l’autor, la quotidianitat supura misteri i, al cor de totes les coses, hi ha un pou de secrets inquietants.

El narrador i protagonista, Juan De Vere, explica des del present l’experiència de quan tenia vint-i-tres anys i va conviure una temporada amb el cineasta Eduardo Muriel, un home gentil i recte amb un prestigi professional cada cop més menystingut, i la seva esposa, Beatriz Noguera, una mica més jove que el marit i de tendències depressives. Un dels enigmes centrals de la història és la naturalesa conflictiva del matrimoni, que no es pot divorciar perquè la llei aleshores encara no ho permetia, i el paper que hi juguen els dos cònjuges. Arrossegats per la curiositat malaltissa del narrador De Vere, a poc a poc anirem descobrint per què Eduardo Muriel, que és una persona decent i que a més no suporta els homes que tracten malament les dones, menysprea i tracta amb un despit furibund la seva esposa. Cinèfil empedreït, és molt probable que Marías concebés el seu matrimoni tenint en compte els de certs melodrames gòtics del Hollywood clàssic, com ara Rebeca i Llum de gas.

Tèrbola com una novel·la d’espies

El segon enigma al voltant del qual es desenvolupa l’argument d’Así empieza lo malo té a veure amb el prestigiós pediatre Jorge Van Vechten, amic de Muriel i la seva esposa, franquista de la primera hora que gaudeix de la bona fama (potser immerescuda) d’haver ajudat molts represaliats republicans durant la terrible postguerra. Tant a l’hora d’indagar els secrets del matrimoni com a l’hora d’investigar la veritat sobre el passat de Van Vechten, De Vere adopta l’actitud habitual dels narradors mariescos. És una actitud de testimoni que escolta o observa sempre des de la distància i sense ser percebut, com un espia casual que no desaprofita l’ocasió per acumular tanta informació com pot, a la qual després dóna sortida mitjançant tota mena de conjectures, especulacions i hipòtesis. De nou constatem que les novel·les de Marías, inclassificables quant a gènere, tenen la terbolesa intrínseca de les novel·les d’espionatge.

Quan un escriptor ha assolit els nivells de prestigi i popularitat de Javier Marías, es veu obligat a triar entre dues opcions: fer una literatura confortable i cofoia, plena de picades d’ullet autoreferencials que satisfaran el lector fidel i en reforçaran l’entusiasme còmplice, o bé provar de fer una literatura que vagi més enllà dels territoris ja coneguts sense deixar-los del tot enrere ni trair-los. Fa la impressió que, aquí, Marías ha fet les dues coses. D’una banda, hi ha els planetes i satèl·lits habituals en el seu univers: les cites de Shakespeare, els cameos de personatges d’altres novel·les, el rol humorístic del professor Francisco Rico, l’homenatge al pare i al germà mort i a l’oncle Jess Franco… De l’altra, però, també hi ha una voluntat de ser estilísticament més imaginatiu i agosarat que mai, amb uns excursos interminables i un ús sovint poèticament arbitrari del llenguatge.

La paradoxa és que aquest inconformisme estilístic dóna tant resultats brillants com excessius i artificiosos. Marías té tantes ganes de violentar i enriquir l’idioma que el recarrega amb un exhibicionisme lèxic contraproduent i petulant. També oblida que la parsimònia pot ser hipnòtica, però també redundant i feixuga. I que, en una novel·la, les frases funcionals són imprescindibles, i que un abús de perífrasis metafòriques pot enlluernar el lector però també repel·lir-lo. En resum: el Marías d’ Así empieza lo malo sembla una versió incontinent del de Corazón tan blanco. En ocasions, la seva prosa resulta pedant i ampul·losa. En els millors passatges, això sí, recorda els prodigiosos peus d’una ballarina.