BarcelonaLa primera novel·la d'Albert Forns comença en una platja nudista menorquina. Enmig d'un exèrcit d'octogenaris -entre els quals hi ha un "avi llargarut clavat a Samuel Beckett"- un narrador en primera persona fa saber als lectors que es vol convertir en Albert Serra, "el director de cinema [...] el productor cinematogràfic-guionista-director d'actors [...] l'home orquestra", "el culpable d'algunes de les pel·lícules més avorrides dels últims anys [...] que, a la vegada, són molt interessants".

"La novel·la es planteja com un joc: és un relat de ficció sobre algú que es transforma en un altre, el retrat polièdric d'Albert Serra, i també un conjunt d'assajos sobre artistes com Warhol, Barceló, Dalí...", explica Forns, que amb Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) ha guanyat l'última edició del premi Documenta. Publicat per Empúries, el llibre planteja una quantitat de temes molt interessants, exposats amb voluntat lúdica i puntualment provocativa: s'hi parla d'originalitat i de falsificació, de perseguir artistes, d'aspirar a l'èxit -fame is a goal- i de la fagocitació per part del capitalisme de tot el que en principi se'n vol escapar. També s'hi reivindica el vessant escatològic de l'art, connectant Piero Manzoni amb Salvador Dalí, i Dalí amb Miquel Barceló, fins a arribar a l'objecte d'estudi i d'admiració crítica, Albert Serra. "La connexió de Serra amb Dalí era evident, i per tant n'havia de parlar, però era conscient que havia d'anar amb compte". Dalí és un vòrtex? "Sí, exacte, ho podia xuclar tot... Per això també em fixo en exemples menys obvis, com Warhol i Basquiat. Dic que la novel·la és un joc perquè la pròpia manera de construir-la també ho va ser. Tinc una manera de treballar una mica peculiar: quan m'obsessiono per un tema, vaig investigant fins que acabo saltant a alguna cosa que se li assembla, i d'allà passo a una altra, i a una altra, fins que potser -amb sort- acabo tornant a l'inici".

Una barreja molt llegidora

Un dels encerts de Forns a l'hora d'explicar la fascinació (en un primer moment gratuïta) pel responsable d'Honor de cavalleria és la barreja de gèneres: hi ha autoficció, reflexió metaliterària, digressió assagística i fins i tot alguna temptativa de periodisme gonzo soft, com quan el narrador viatja fins a Banyoles per entrevistar el cineasta i la troupe d'Andergraun. "El submón de Banyoles se'm feia molt interessant. Em sembla que m'enamoro una mica massa de tot l'equip que envolta Serra -reconeix Forns-. És un món propi, únic i esbojarrat. Quan visites un dels rodatges t'adones que és una cosa emocional i heavy metal. Es poden passar dotze hores rodant. Després se'n van de farra".

Forns creu que els "gèneres hi són per falsejar-los quan calgui". Enmig d'una pàgina de to divulgatiu pot deixar anar un comentari irònic i/o sarcàstic. Quan el personatge viatja a Venècia es permet incisos mordaços cada vegada que tocaria una descripció. "Encara que l'embolcall sigui de novel·la, les parts on surt l'Albert Serra poden ser llegides com a reportatge. Els diàlegs en què ell surt són de debò -admet-. Fins que no he trobat el tema, quan escrivia ficció no em sentia gens còmode, no em trobava interessant".

Escrita en dos anys, Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) és una aproximació "a un dels personatges més complexos que hi ha a Catalunya actualment". Forns no estalvia els elements polèmics -la fascinació del cineasta pels dictadors-, i així com dedica elogis a Honor de cavalleria o mostra l'entusiasme per Història de la meva mort, que serà estrenada a Canes, no amaga que a El cant dels ocells Serra "copia el model de la pel·lícula anterior". En un moment de la novel·la arriba a dir que per al gruix d'espectadors el més interessant seria veure els making-of de les pel·lícules.