Espinàs, el mestre de l'instant
Hi ha dos Espinàs. El primer fa vertigen: trenta-set anys fent un article diari (més d'11.000 peces), gairebé noranta llibres de narrador inclassificable. El segon fa impressió: com diria Arundhati Roy, un déu de les coses petites, o si voleu, el mestre de l'instant, l'observador d'un present continu arrelat en la vida mínima. Tots dos junts ens mostren que en ell tot el que és petit esdevé gran: un mosquit, una línia recta, una sargantana en una paret assolellada, un gest caçat al vol, una conversa intranscendent, tot es converteix en observació lúcida, pensament i ritme, en una lletra que és com si portés la música i l'ànima incorporada. Sí, Espinàs és gran i és petit. Ell mateix té la doble consciència de ser-ho. Per si algú encara en dubtava, aquí hi ha Una vida articulada (La Campana), un monumental treball d'orfebreria que reuneix el narrador essencial construït dia a dia, senzillament, gràcies a una inèrcia que surt de dins. El 1985 ho explicava així: "La meva addicció a l'article ha esdevingut tan escandalosa que em temo que ja no tinc la força de voluntat de plegar".
Entre ell i l'editora Isabel Martí han bastit aquest recull en forma de dietari, amb articles sencers i fragments, ordenats cronològicament. Sense títols, s'enllacen amb atzarosa naturalitat i converteixen la lectura en un llibre de pensaments, de prosa poètica, d'instants màgics. És la crònica des de baix de la Catalunya democràtica, una crònica en què no apareixen polítics, perquè com diu Isabel Martí, "la seva mirada no és mai sobre el poder, és sobre la gent; segurament per això és tan estimat". Se n'ha de saber molt per escriure en un diari de tot menys de les notícies i dels seus principals protagonistes. Però és que Espinàs sempre s'ha fixat en els que no compten, en les persones anònimes, en el seu mecànic o en la portera Pepita, que, ves per on, un dia es va morir. S'ha de tenir molt ofici i molta mirada per repensar la condició humana a partir d'una lletra de cançó, d'un hàbit girat del revés, de la densitat dels panellets o de la por a volar. Una vida articulada és, en aquest sentit, una gran lliçó del periodisme que aguanta el pas del temps, que capta el batec del temps. Com va dir ahir un brillant Sergi Pàmies durant la multitudinària presentació del llibre al restaurant Casa Lázaro (una segona casa per a Espinàs, igual que ho va ser per al seu cunyat Néstor Luján), en el gremi dels articulistes el seu exemple provoca una indissimulada enveja perquè és "com aquell boletaire que ja els ha caçat tots, els bolets". Ha escrit de tot. Literalment de tot.
L'Espinàs té una teoria sobre tot: s'ha passat la vida observant i pensant. Ha convertit aquesta gimnàstica en un estil de vida que és també, alhora, una manera d'escriure, una manera antiintel·lectual. Ben a tocar de terra i de la gent. Com Montaigne, s'ha construït escrivint, però sense la crossa dels clàssics. La seva crossa és un rossinyol, el "prestigi" d'unes mans, la cel·la d'un monjo, un sisplau , i així ha esdevingut un clàssic que es reserva l'erudició per alimentar la pròpia mirada, sense acomplexar el lector.
El 1990, en un article sobre el filòleg Joan Coromines -en què també esmentava el geògraf Pau Vila-, en parlava en aquests termes, de la condició d'erudits: "Aquests personatges que dóna el país, tan sòlids, tan terrenals d'un lloc, i al mateix temps tan universalment naturals, amb la intel·ligència de l'observació i el sentit comú, i la poderosa i fèrtil longevitat que ens deixa sorpresos". Però si sembla que estigui parlant d'ell mateix! L'Espinàs ja té 86 anys i segueix al peu de l'Olivetti 46, projectant cada dia la seva mirada damunt un full de paper en blanc... El Coromines d'aleshores en tenia 85.
"Jo sóc un prosador", es va autodefinir ahir, envoltat d'amics i admiradors. Un prosador enamorat de la cançó -la chanson francesa, la bossa nova , la nord-americana...-, un prosador que s'ha passat la vida cantant la vida. Un enamorat de l'existència, un curiós irònic i tendre a qui un dia Josep Faulí, en una trobada atzarosa al passeig de Gràcia, poc abans que naixés l' Avui , li va proposar escriure "un article cada dues o tres setmanes". "Que difícil, em passaria els dies angoixat, pensant en l'article. Prefereixo fer-lo cada dia, per no patir tant". I així fins avui, ara a El Periódico . Una vida articulada. Molt gran i molt petit. I moltes felicitats.