Erri De Luca publica un llibre cada any -com a mínim-, però cada nou títol el confirma una mica més com un dels escriptors italians impossibles d'esquivar si es valoren conceptes com el compromís, l'honestedat, l'autoficció, el respecte i la memòria històrica.

El crim del soldat arriba dotze mesos després del seu predecessor, Els peixos no tanquen els ulls (Bromera / Seix Barral). És un text encara més concís -la novel·la anterior tenia 116 pàgines; aquesta, 82-, i torna a juxtaposar diversos plans temporals: Els peixos... arrencava l'estiu del 1960 a l'illa d'Ischia, però avançava i reculava perquè el lector prengués consciència de la discontinuïtat complexa d'una vida, amb tot un seguit d'experiències similars -o coincidents- amb les de l'escriptor, com la infantesa napolitana, les experiències laborals en fàbriques o la militància a Lotta Continua, grup d'extrema esquerra. A la primera part d' El crim del soldat el narrador en primera persona explica que compagina l'escriptura d'obra pròpia amb la traducció de textos del jiddisch. L'últim encàrrec és ocupar-se de fer una antologia de la narrativa curta d'Israel Joshua Singer, germà del premi Nobel Isaac Bashevis Singer. "Vaig aprendre la llengua jiddisch, parlada per onze milions de jueus de l'Europa Oriental i emmudida per la seva destrucció -explica el narrador-. Té una estructura gramatical alemanya, s'escriu en caràcters hebraics i es llegeix de dreta a esquerra". Igual que el personatge, la fascinació per la cultura jueva per part de l'escriptor l'ha portat a traduir llibres de Dovid Katz i Itzhak Katzenelson del jiddisch, així com diversos llibres de la Bíblia, en aquest cas de l'hebreu.

El primer narrador del llibre recorda el viatge al gueto de Varsòvia l'any 1993 amb motiu del cinquantè aniversari de la insurrecció del gueto jueu, i després explica la visita a Auschwitz i a Birkenau: "Cap justícia posterior, cap derrota dels responsables es podia comparar amb la desgràcia consumada. Hi ha un límit en el crim més enllà del qual la justícia val menys que el paper higiènic", escriu, centrant l'atenció del relat en l'extermini del poble jueu. De Luca dota d'un valor sincer les seves consideracions, que s'afegeixen a un llarguíssim corpus de textos d'autors, entre els quals hi ha Imre Kertész, Primo Levi, Boris Pahor, Paul Celan i Joaquim Amat-Piniella. El personatge que explica la història comparteix una altra afinitat amb l'autor: escalar muntanyes. És després d'una excursió a les Dolomites que el narrador observa la conducta estranya -explicar-la esgarriaria un dels enigmes de la nouvelle - d'un pare i una filla amb accent austríac.

Amagar els delictes

La segona meitat del llibre reconstrueix la vida de la dona, que connecta amb l'Holocaust a partir de la implicació militar del seu pare en la Segona Guerra Mundial. "Sóc un soldat vençut. Aquest és el meu delicte, la pura veritat -diu l'home-. El crim del soldat és la derrota. La victòria ho justifica tot. Els aliats van cometre contra Alemanya crims de guerra absolts pel triomf". Al llarg de l'última cinquantena de pàgines, Erri De Luca es fixa, també en primera persona, en l'herència d'un criminal convertit en fugitiu que prova d'explicar-se el genocidi jueu a partir de l'estudi de la càbala.

En poc més de dues dècades, l'escriptor nascut a Nàpols l'any 1950 ha publicat una seixantena de títols -entre prosa, poesia, assajos i teatre-, nou dels quals es poden llegir en català, entre els quals hi ha Tu, meu (Empúries, 1999), El contrari d'un (La Magrana, 2003) i El pes de la papallona (Bromera, 2009).