BarcelonaDurant l’última dècada, cada vegada que Ken Follett (Cardiff, 1949) ha publicat novel·la ha repetit èxit de vendes. Va ser número 1 amb Un món sense fi (2007), seqüela d’ Els pilars de la Terra, i ho ha sigut també amb cadascun dels volums de la trilogia El segle, dedicada a resseguir la vida de cinc famílies des de l’esclat de la Primera Guerra Mundial fins a la caiguda del Mur de Berlín. Després de La caiguda dels gegants (2010) i L’hivern del món (2012), tanca cicle amb El llindar de l’eternitat (2014), la novel·la més venuda en català i castellà des que va arribar a les llibreries fa un parell de setmanes. Ken Follett és, ara per ara, sinònim de bestseller, de triomf comercial. L’autor, de discurs mesurat i dicció estudiada -amb les inflexions pròpies de l’Oxbridge-, respon amb amabilitat, deixant anar alguna rialla histriònica.

Ha celebrat els 65 anys publicant un llibre de més de 1.000 pàgines. És obvi que no pensa en la jubilació...

Exacte! [Riu.] M’agradaria continuar tant de temps com pugui.

Quan va començar a publicar, ¿creia que hi dedicaria tant de temps?

Sí. Després de L’ull de l’huracà (1978) no pensava que aconseguís cap altre èxit de vendes. Hi ha força autors que fan un bon llibre i s’esfumen. El 1979 vaig publicar Triple, i va funcionar molt bé -jo pensava que gràcies a L’ull de l’huracà -, i el 1980 El secret de la Rebecca (1980), que es va vendre... Llavors vaig dir-me: “D’acord, Ken, podràs ser escriptor!” [Riu.]

¿Manté l’entusiasme per escriure de quan va començar?

Sí. Potser en tinc més i tot. Les novel·les que ara escric són més llargues i més complexes que les primeres. Em satisfà molt acabar-les. Un llibre com El llindar de l’eternitat em fa molt content. Més que un thriller.

Per què?

És una fita i un repte intel·lectual.

Tornant al passat, ¿és veritat que va començar a llegir perquè els seus pares no li deixaven mirar la tele?

[Riu.] Hauria acabat llegint en qualsevol circumstància... Però és veritat que els meus pares no tenien televisió i creien que mirar la tele era dolent. No només això: tampoc no podia anar al cinema. Això va estimular-me a llegir, és un fet. Abans i tot d’anar a l’escola jo ja podia llegir, perquè me n’havia ensenyat la mare. Els escriptors tenen facilitat per aprendre a llegir. Jo m’hi vaig posar als cinc anys.

Quin llibre el va marcar, de petit?

Recordo una novel·la de James Bond escrita per Ian Fleming que vaig llegir als 12 anys. Em va semblar el millor del món: era fantàstic! Quan vaig començar a escriure, vaig adonar-me que no crearia cap sèrie amb un personatge tan potent com Bond, però alhora volia que els lectors s’acostessin a les meves novel·les amb el mateix entusiasme que provocava Fleming. Jo no volia escriure llibres que estiguessin bé, sinó llibres dels quals la gent s’enamorés.

Així i tot, va estudiar filosofia a Londres. Per què?

Durant l’adolescència, vaig començar a qüestionar la religiositat dels meus pares. Això va ser fonamental, en mi, perquè des de petit m’havien estat adoctrinant sobre Déu, Jesús, la Salvació, el Cel i l’Infern. Quan vaig fer 14 anys, em va semblar que tot això era una porqueria [riu]. Estudiar filosofia em permetia trobar bons i mals arguments, pistes i trampes, allò en què havia de confiar i allò en què no. Em va ajudar a resoldre el conflicte adolescent. Vaig deixar de creure en Déu.

I va convèncer els seus pares?

No [riu]. Ells no van canviar.

Abans de publicar amb el seu nom i cognom, es va donar a conèixer amb diversos pseudònims: Simon Myles, Bernard L. Ross, Zachary Stone o Martin Martinsen. Per què?

El meu agent del moment m’ho va suggerir i, quan li vaig demanar que per quin motiu, em va respondre: “Potser, més endavant, vols escriure un llibre millor”. No va ser una resposta gaire educada, però com a mínim va ser honesta.

Vostè era molt jove.

Tenia 25 anys. En aquells moments escrivia molt ràpid, i aquesta era una de les raons per les quals les meves novel·les no eren gaire bones. Publicava en diverses editorials, i no tenia èxit. Un editor no vol dos llibres d’un autor que no funcioni. La part bona d’aquells anys és que no deixava de pensar: “Què he de fer per aconseguir un bestseller?” Amb cada novetat m’hi acostava una mica. Llavors va arribar L’ull de l’huracà, i les coses van començar a canviar.

Una de les raons que el van portar a escriure van ser les factures per arreglar el cotxe. És veritat?

Sí. El meu cotxe es va espatllar, i arreglar-lo em costava 200 lliures. Eren molts diners, l’any 1974. Vaig anar al banc i em van dir que no m’avançaven els diners. Paral·lelament, vaig llegir al diari que un autor de thrillers deia que l’editorial li havia pagat 200 lliures d’avançament. Vaig seguir la mateixa estratègia. Fins llavors, jo havia estat escrivint narracions, però no se m’havia acudit cap novel·la.

A la dècada dels 70 també va treballar d’editor a Everest Books. ¿Això també el va ajudar a perfilar què ha d’oferir un novel·lista d’èxit?

Sí. A l’editorial hi venien molts experiodistes que tenien idees per a novel·les. Discutíem com les havien d’enfocar i quins punts forts tindrien els temes. Un cop publicats, era important saber com convenceríem els llibreters perquè demanessin 20 exemplars de les novetats en comptes d’un! Era una feina complicada.

Vostè assegura que hi ha dos grans camin s per a un autor: ser un estilista o un novel·lista popular. Vostè ha triat el segon. Què li agrada llegir?

Els narradors del segle XIX. De França, Balzac i Zola. Del Regne Unit, Charles Dickens, Anthony Trollope, Jane Austen i Elizabeth Gaskell. Un dels millors estilistes anglesos ha estat P.G. Wodehouse, encara que tingués alguns llibres lleugers [riu].

I d’ara?

El millor autor de thrillers és Lee Child. També m’agrada molt Stephen King, però ell és un estilista: la seva prosa és molt acolorida i vistosa.

Quan va fer 40 anys va publicar Els pilars de la Terra. Els lectors el coneixien com a autor de thrillers. A partir de llavors ha passat a especialitzar-se en la novel·la històrica.

Va ser un dels reptes més importants que he assumit mai. Era una novel·la molt llarga, i a més l’argument era la construcció d’una catedral gòtica. On era, la intriga, en aquest cas? Fins llavors, m’havia centrat en la tensió i l’acció, en els complots, en les falses aparences... i, sobretot, a posar en perill els personatges ja al primer capítol. Els editors em deien que Els pilars de la Terra era un llibre arriscat.

Però ha sigut el seu gran bestseller. Dues dècades més tard, després de fer una altra novel·la sobre Kingsbridge, Un món sense fi, va començar a treballar en un altre repte que ha agafat una dimensió voluminosa, la trilogia El segle. Més de tres mil pàgines, un milió de paraules.

Una de les inspiracions del projecte va ser l’assaig d’Eric Hobsbawm, El segle XX [titulat, en anglès, The age of extremes ]. Ell condensava el segle XX en 77 anys: començava el 1914 amb la Primera Guerra Mundial i acabava el 1991, quan queia el comunisme. Volia fer un fresc del segle a través de cinc famílies, una epopeia que passés a Europa, Rússia i els Estats Units. I la primera escena que se’m va acudir tenia a veure amb el meu avi, que va haver de deixar l’escola als 13 anys per anar a treballar a les mines de carbó.

¿Fa una valoració global positiva, del segle passat?

Sí. Quan tenia 13 anys anava en bicicleta a l’escola i no passava gana ni fred. L’única queixa que podia tenir era que havia d’anar a missa tres cops a la setmana. Dit això, i parlant des d’un punt de vista més general, des del 1914 la democràcia ha avançat, la dona ha deixat d’estar subordinada a l’home, el col·lectiu homosexual ha deixat d’estar perseguit i les condicions de salut són millors. Hi ha hagut una extensió progressiva de la classe mitjana. A principis de segle, només els rics podien anar al teatre: ara tots hi tenim accés, encara que sigui a través de la televisió.

¿Com ha afectat la cultura de la imatge a la literatura ?

La imatge ha afectat la literatura en un bon sentit: ara escrivim escenes, encara que les novel·les continuïn sent alguna cosa més que un guió. Quan escrius prou bé, la gent apaga la tele. Hi ha novel·les victorianes molt bones. D’altres són avorrides.

Abans de venir a Barcelona, es va declarar “no nacionalista” a Madrid.

Vaig néixer a Gal·les. Per a nosaltres, la independència hauria sigut una catàstrofe. A Gal·les se’ns respecta la identitat cultural. No conec prou la situació catalana per donar-ne una opinió.

“Les seves novel·les m’han canviat la vida”

Dimecres al vespre l’auditori de Penguin Random House es va omplir amb uns 200 lectors que havien aconseguit invitacions per assistir a la “presentació exclusiva” d’ El llindar de l’eternitat. Follett va fer una breu introducció en què va defensar la idea de dedicar una trilogia al segle XX i va explicar que la descoberta més sorprenent per a aquest últim llibre va ser que “els soviètics, al principi de la Guerra Freda, no tenien tantes armes nuclears com s’havia dit: en comptes de 300, n’havien fabricat unes 40”. Va respondre una desena de preguntes de l’audiència (que normalment anaven precedides per elogis: “Senyor Follett, les seves novel·les m’han canviat la vida”). Finalment, després d’una lectura en veu alta d’un parell de pàgines de la seva última creació, l’autor va firmar un exemplar a cadascun dels assistents.