Aquest article està especialment adreçat als periodistes de totes les edats i condicions. No exclou, sens dubte, la resta de lectors amb curiositat universal, especialment política. Així com fa poc un veterà ambaixador recomanava la història com la millor formació per accedir al cos diplomàtic, el mateix val per a un periodista i per a un polític. Cal saber d'on venim tant per explicar i interpretar el present com per treballar pel futur.

Doncs bé, tornant al principi, qualsevol periodista que exerceixi la professió en aquest país com a mínim ha d'haver llegit els Seixanta anys d'anar pel món, d'Eugeni Xammar, títol a hores d'ara prou conegut gràcies a Quaderns Crema i a Quim Torra (comissari de l'Any Xammar en curs) i les Memòries polítiques (1890-1917) , del també periodista Claudi Ametlla, un home i un llibre molt menys coneguts, però igualment cabdals. Xammar i Ametlla van néixer i morir amb cinc anys de diferència. Són exponents de la renovació del periodisme català de principis del segle XX, dos homes fets a si mateixos, autodidactes, la carrera dels quals va quedar truncada per la dictadura.

L'obra d'Ametlla l'acaba de reeditar RBA dins la Biblioteca del Catalanisme . Està escrit amb una prosa periodística àgil, un català viu i gens carrincló, tot al servei d'un text més honest que autojustificatiu, ple d'anècdotes i informacions, que traspua el ric fons d'humanitat propi del seu autor, un liberal d'esquerres i catalanista, un nacionalista republicà de l'època.

Tot i que els records només arriben fins al 1917, la introducció de Xavier Pla situa tota la trajectòria d'Ametlla, que a part dels seus inicis professionals com a mestre en una escola laica -Ferrer i Guàrdia el va intentar captar, però Ametlla li va veure una vena més sectària que llibertària-, es va dedicar sobretot al periodisme, combinat amb la militància política -durant la República va arribar a ser governador civil de Girona i Barcelona, i diputat a Corts.

Els records del periodista són impagables. De la mà del seu amic Antoni Rovira i Virgili, va formar part dels millors anys del diari El Poble Català . Rovira cobrava quaranta duros i ell trenta. Va ser el primer rotatiu a donar informacions de política estrangera (posteriorment, a partir del 1918, Ametlla, francòfil, seria director i gerent de l'agència d'informació Havas a Barcelona, des d'on va mantenir una dura pugna amb Gaziel). Després d' El Poble Català , gràcies a un altre amic i company d'aventures polítiques, Amadeu Hurtado, entraria al rocambolesc El Diluvio , diari popular de pèssima reputació, inconsistent: "Era el crit del carrer, sense control ni tria, desorbitat i contradictori, però viu i simple". S'hi va estar dos anys i li va donar un to francòfil, que ja era molt.

Enmig d'altres activitats, com ara la de director de l'Escola Superior d'Agricultura de la Mancomunitat, va continuar la carrera periodística amb la catalanització de La Publicitat i la participació a Mirador , dues capçaleres clau. Tot i que ell sí que va fer diners amb Havas, ens deixa una sentència encara vigent: "Mai el periodisme, i menys el polític, i encara menys el d'oposició, no ha estat ben retribuït a casa nostra". No us perdeu l'Ametlla. Imprescindible.