Xus Soriguer, rostre habitual de tertúlies i cròniques socials, veia des de la finestra de l'estudi -"on escrivia les contraportades que li permetien pagar tot allò"- tot d'altres casalots amb "testos d'aspidistres". I cada cop li feia més mandra sortir de la bombolla, escriu Empar Moliner a 'La col·laboradora'. La Colometa de 'La plaça del Diamant' de Rodoreda, en canvi, s'angoixava perquè la quadrícula del pati de cases li semblava tapada per un cel opressor que no la deixava ni pensar.

Totes dues protagonistes, tan distants, perceben l'entorn com una capsa, un espai emmurallat. La literatura, si presta algun servei, és que ha de fer esclatar la tapadora i aconseguir que el cel sembli cel i les cases del voltant no siguin un mur ni tampoc un rusc per a abelles de dues potes. Les estratègies per esbotzar la gàbia són moltes, però l'humor és una de les eines més efectives. No cal necessàriament facilitar la identificació amb el personatge perquè commogui (o distregui) el lector. Empar Moliner, "una dona de tornada de tot", obliga a observar els herois des de la distància i crea un món desencisat.

La novel·la, com a mínim la de 'Wilhelm Meister' de Goethe, és un relat en el qual no passa res. Aquest gènere era concebut des de l'inici ben bé com la narradora s'imagina el seu llibre ideal, "en què els protagonistes miressin la tele, dormissin i mengessin cada dia fins a l'hora de la mort". Com els quadres de Brueghel el Vell, els llibres més llegits servien i serveixen com una confirmació constant de la rutina plàcida en un entorn conegut.

La col·laboradora no és una novel·la de formació, ni tampoc un drama encapçalat amb el nom de la protagonista - 'Madame Bovary' , 'La senyoreta Júlia', 'Anna Karenina'...- sinó un retrat de la societat que furga en els vicis i febleses a la manera de les grans comèdies. Les històries, divertides, humanes, pròximes, estan amanides amb l'exotisme del món editorial vist per dins. Aviat, però, l'escenari es converteix en un mercat medieval on tothom representa un paper i s'esmerça a desenvolupar el seu rol, afegint-hi detalls, personificant el patró.

El text com a tal també és una màscara, i és en aquest punt en què Moliner demostra el seu enginy. D'acord, riem del bufó. Però les coses més serioses s'han dit sempre amb un barret de cascavells al cap. Els editors demanen a la "documentalista" que construeixi un nou èxit de vendes amb una història "que foti plorar", una mena d'Anna Frank catalana. L'enfocament en una sola víctima simbòlica apaivagaria altres demandes i serviria per tapar ferides incòmodes.

Què és realment important? "Jo no puc enumerar els quatre components dels Rolling Stones sense Google", diu la protagonista. Però sí que recorda altres tragèdies anònimes que mai cap historiador dignificarà amb un estudi. El llenguatge ha desenvolupat els clixés per tractar tot de temes espinosos: orfandat, adopcions, racisme, pobresa, drogoaddicció... Sí, la indústria editorial percep bé els temes candents -i llavors els apaivaga amb remeis que emmascaren els símptomes però que no resolen res-. Moliner, en canvi, advoca per desenvolupar la capacitat de veure l'altre, el seu dolor, en singular.

Posar en una novel·la que dos avis coincideixin dècades després de la guerra en una residència de malalts d'Alzheimer no seria versemblant, però és que la vida no ho és gaire de versemblant. Com aconseguir percebre la humiliació, la nuesa crua d'un crim banal? Com ficar-se a la pell d'un altre? Els comunicadors nats s'entrenen per esmussar la consciència i endreçar el dolor en una categoria general. I així creiem que ni els pobres ni els immigrants ni la generació de la guerra no són ben bé com nosaltres.

El món, però, no es deixa endreçar. Acceptar la vida vol dir en gran part ser capaç d'assumir la seva impuresa i incongruència. Les comèdies televisives ens alliberen fins i tot de l'obligació de riure, ja que les rialles estrepitoses esclaten en els moments oportuns. No cal implicar-s'hi, algú ja riu per nosaltres. En aquest llibre, en canvi, cal guanyar-se aquest dret.