El doble avantatge de tenir una edat
La Medalla d’Or: el regal d’aniversari del mestre Espinàs
Josep Maria Espinàs rebrà dilluns la Medalla d’Or de la Generalitat per la seva trajectòria en la literatura, el periodisme i la cançó. L’escriptor ja té la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Cultura, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona i el Premi Ofici de Periodista. Tants reconeixements fan sospitar que el guardonat també col·lecciona anys, i sí: justament avui el mestre Espinàs en fa 88. Per molts més.
En el llibre El meu ofici, Josep Maria Espinàs fa seva aquesta reflexió “discretament irònica” de l’autor francès André Maurois: “Per a un escriptor famós, arribar a una edat avançada suposa un doble avantatge. D’una banda, es guanya l’afecte de molta gent, que tot i ignorar la seva obra, l’admira per la seva longevitat. De l’altra, obté la indulgència dels escriptors joves que, com que estan segurs de la seva pròxima desaparició, aconsegueixen el valor necessari per fer-li justícia”.
Em ve al cap el que va dir la poeta i traductora Montserrat Abelló en rebre el Premi d’Honor: “Em donen premis perquè he viscut molt. Quan era jove i guapa no em retratava ningú, i ara que sóc vella i lletja, em retrata tothom”.
Sales, Triadú, Rodoreda i la Coliflor d’Honor
El maig del 1976, Joan Sales adjunta en una carta a Mercè Rodoreda un article de Joan Triadú -titulat “L’hora de Mercè Rodoreda”- que “sembla una discreta suggestió als membres del jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes”, a parer de l’editor. I afegeix: “Més val que no ens hi fem il·lusions, però en tot cas és d’agrair la bona voluntat amb què en Triadú intenta tirar l’aigua cap al vostre molí”.
Una escèptica Rodoreda respon: “El Premi d’Honor el donaran com podran. Perquè els uns el deuen voler donar a un autor, els altres a un altre i a l’últim agafen el que fa menys nosa als uns i als altres. Ja em direu com ha anat”.
Al cap d’un mes en Sales li diu com ha anat: “Ja deveu saber que van donar la Coliflor d’Honor a en Pau Vila, de 95 anys d’edat; en vista d’aquesta edat, tothom ha trobat molt bé que l’hi donessin, ¿és que no és prou mèrit haver arribat als 95 tan trempat? Suposo que l’any vinent el donaran a la Monyos”.
El Premi d’Honor va recaure finalment en Mercè Rodoreda el 1980, quan l’autora tenia 72 anys. Poc després, Sales li envia una carta que comença així: “Confio que ja estareu refeta de les emocions i de les murgues del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (que ja no en diré mai més la Coliflor d’Enguany)”.
Corre la brama que en Guillem s’ha jubilat, però a la seva manera
Assumpte del mail: “Top secret”. Es tracta de participar en un homenatge sorpresa a Barcelona al llibreter gironí Guillem Terribas, que diu que s’ha jubilat però costa de creure. I aquí ens teniu, en un local fosc del carrer Muntaner, escoltant batalletes llibresques. “Acabaré amb un atac de cor de tanta satisfacció”, fa en Guillem quan ja l’han lloat Toni Puntí en nom dels periodistes culturals, Blanca Rosa Roca en nom dels editors, Lluís Morral en nom dels llibreters, Pep Amargant en nom dels distribuïdors, Blanca Busquets en nom dels escriptors i Albert Serra en nom d’Albert Serra.
L’homenatjat contraataca i dedica unes paraules a cadascun dels qui han elogiat la seva feina com a llibreter, activista cultural i aconseguidor-del-que-calgui a Girona. No revelo aquí les coses rares que li han arribat a demanar per preservar la imatge d’algun escriptor en particular i del gremi en general.
És una jubilació a mitges: l’amic Guillem ha deixat el taulell de la Llibreria 22, però en continua sent la cara visible. I per molts anys.