ERA LISTÒNIA, STUÀNIA I LLETÒNIA?

D’ençà que el president Pujol va esmentar-los com a exemple a seguir per a Catalunya, la presència dels països bàltics en el nostre imaginari quotidià ja no és cap extravagància. Sobretot des de la independència de l’URSS, a principis dels noranta. Encara que els tractem sempre com un paquet, de fet, de nord a sud, Estònia pertany culturalment a l’àrea finesa, mentre que Letònia i Lituània són els dos pobles pròpiament bàltics. Són països petits, amb un nivell cultural extraordinàriament alt i amb una literatura de qualitat que, dissortadament, ens arriba molt amb comptagotes.

La recent publicació de la novel·la de l’autora finoestoniana Sofi Oksanen Quan els coloms van desaparèixer (RBA, traducció d’Emma Claret i Eila Pyrhönen) ens permet fer-hi un cop d’ull i alhora és un recordatori. Val a dir que és una novel·la interessant i molt ben escrita sobre una època difícil de la història estoniana que abraça més de 25 anys. Des de la duresa de la Segona Guerra Mundial, amb els partisans lluitant contra l’exèrcit roig, aliats dels nazis, passant pel període de guerra, convertits en una demarcació política de l’Alemanya nazi, fins a la reocupació soviètica i la dècada dels 60. Aquesta novel·la, a través d’exemples concrets de personatges que estan molt ben construïts, documenta la destrucció social, política i humana que va patir aquest país (i per extensió els altres dos veïns seus bàltics). Quan els coloms... ha tingut un gran èxit internacional i també ha triomfat a Hèlsinki com a obra de teatre.

O ERA LLITÒNIA, LISTUÀNIA I ESTÀNIA?

Per als lectors curiosos, si després de llegir Oksanen volen continuar amb els autors bàltics tenim dues recomanacions. En primer lloc, El loco del zar (traducció de J. Jordà i J. Talvet; Anagrama, 1992), del gran escriptor estonià Jaan Kross (1920-2007), diverses vegades candidat al Nobel. La novel·la recrea els ambients i els personatges estonians de la primera dècada del segle XIX, tot i que no pot deixar d’establir paral·lelismes amb l’època contemporània. Una novel·la històrica, doncs, d’intenció indirectament ideològica que en el moment de la seva aparició, el 1978, va causar un gran entusiasme (en aquella època, l’URSS travessava un període de regressió conservadora que duraria fins a la perestroika ).

En segon lloc, recomanaríem Els ulls de la serp (traducció de J. Ferré i M.L. Muntané, Columna, 1992), de Saulius T. Kondrotas, lituà nascut el 1953. Aquesta novel·la és una petita meravella de les que apareixen molt de tant en tant. Si en l’obra de Jaan Kross saludem l’encontre amb la literatura històrica ideologitzada d’un vell resistent bàltic a l’opressió cultural soviètica, en Kondrotas hem de saludar allò que en el seu moment va significar la seva joventut: la nova generació d’escriptors bàltics fets a la seva professió durant la pre- perestroika i que estaven vivint els nous temps amb tota la intensitat. Els ulls de la serp, situada al segle XIX, mostra serenament la realitat nacional i cultural lituana. I els podem assegurar que és un prodigi d’emoció, màgia i gran literatura descriptiva.