"Vaig fer un disc tot basat en contes de Txékhov i tothom va dir que era el més autobiogràfic dels meus”, escriu Dylan, com per advertir-nos que si furguem més n’hi trobarem molta, de literatura, a les seves cançons. El disc que tothom va dir que era autobiogràfic és Blood on the tracks, del 1975.

Dylan sempre ha llegit. Comença de nen amb novel·les d’aventures i, és clar, Mark Twain, i ja hi som: s’identifica amb Huckleberry Finn, però s’hi identifica de veritat, decideix que farà com ell, i quan amb 17 o 18 anys se’n va de casa amb la guitarra, primer cap a Minneapolis i al capdavall a Nova York, ho fa amb aquest esperit d’anar pel món amb l’alegria de la intel·ligència independent, indomable. El món on vol entrar el Dylan així jovenet no és ben bé el de Corso, Kerouac o Ginsberg. Aquests hi són, però no pas al centre del dibuix ni de bon tros. Per a ell el món és allò de què parlen les cançons tradicionals: històries de bandits, d’amors, de joc, de mort, de solitud. O encara afinant més, el món és la manera com les cançons tradicionals parlen d’aquestes coses. La cançó tradicional al seu país no és cosa de folkloristes que la recuperen o la salven, és una tradició viva que no s’ha interromput, la d’anar-se passant cançons de cantaire a cantaire, amb les variants i innovacions que això suposa. I alguns dels cantaires també n’escriuen de noves. Dylan “encara no invocava les muses” però ja “cantava per definir què sentia amb el món”. Aquestes cites són del seu llibre Cròniques, del 2004.

A Nova York, amb 19 o 20 anys, viu a casa d’un tal Ray, que se sap de memòria trossos del Don Juan de Byron i “els bells versos de l’Evangelina de Longfellow”. La casa de Ray és plena de llibres, hi ha de tot: els pares fundadors (“Voltaire, Rousseau, John Locke, Montesquieu, Martí Luter... era com si els conegués, com si haguessin viscut al pati de casa”) i Gógol, Balzac, Faulkner, Sòfocles, Maquiavel, Dickens, Ovidi... i Byron i Shelley i Longfellow i Poe. Un autor que li agrada molt és l’historiador grec Tucídides, i en fa un bell elogi. I això altre: “Les paraules de La vita solitaria de Leopardi semblava que sortissin del tronc d’un arbre, sentiments irremeiables, irrebregables”. “Moltes de les pàgines les llegia en veu alta, m’agradava el so de les paraules, de la llengua”. A casa de Ray (i no sé si el comentari és irònic) hi va llegir “La deessa blanca de Robert Graves, també; invocar la musa poètica era una cosa que jo no sabia què era, encara”. Llegir-los tots era impossible.

Quatre raons per escriure el món

I el món és tan inabastable com la biblioteca de l’amic Ray, diu, però “potser podies posar-lo tot en un paràgraf o en una estrofa d’una cançó si ho enganxaves bé”. Per decidir-lo a escriure, quan té just 20 anys, hi conflueixen quatre causes: primer, el cantant i autor Woody Guthrie, que li obrí el camí. Una segona empenta decisiva va ser el dia que una amiga el porta a un recital de cançons de Brecht i Weil en anglès: hi va veure una manera diferent de plantejar i d’explicar una història, i després va estar dies remirant-se del dret i del revés una de les cançons per saber com estava feta. Tercer punt: el descobriment de les lletres de Robert Johnson, cantant de blues del Mississipí, que és un riu que va a Nova Orleans però ve de Minnesota, del vell nord glaçat d’on ve Dylan. I també se les estudia i analitza. I el quart moment és quan coneix Rimbaud: “Em vaig trobar amb la frase « Je est un autre », que es tradueix «Jo és algú altre». Quan vaig llegir aquestes paraules les campanes van callar en sec. Ara ho entenia tot. Tant de bo que algú m’ho hagués dit abans. Encaixava perfectament amb la nit fosca de l’ànima de Johnson, amb els exuberants sermons sindicalistes de Woody i amb l’esquelet de la cançó de Brecht”.

I quan finalment es llança a escriure, en pocs anys fa un seguit espectacular de cançons de poesia forta, amb sentit, misteri, intenció, belles imatges, el plaer físic de la llengua, idees noves i metàfores noves. I una dicció sorprenent, també. Són cançons en què Dylan, alhora que controla perfectament els fils de l’art de la composició, es deixa dur per una ànsia de lirisme extrem que sembla que l’hagi de cremar viu, que l’hagi de convertir en una silueta ballant, retallada contra el mar, seguint sempre més el senyor del tamborí, que potser no és altre que el mateix Mark Twain. Les cançons de protesta de seguida deixen lloc a cançons de pura i dura constatació. I sempre, sempre, cançons d’amor. I d’antiamor, de les quals és també especialista. I cançons que són novel·les. I més.

A Tangled up in blue veiem com en un local que estan tancant i ja està quasi buit, una de les cambreres “va obrir un llibre de versos / i me’l va passar a mi, / escrits d’un poeta italià/ del segle XIII, i / tots i cada un dels mots / es veia que eren de veritat, / semblaven carbons encesos, / com si ho tingués escrit a l’ànima / de mi cap a tu, / en un nus de blues” (o de pena, o tristesa). El poeta del XIII pot ser Guido Cavalcanti o qualsevol altre. Jo voto pel Dant, perquè els seus sonets i cançons d’amor, el primer cop que els vaig veure, em van fer aquest efecte. La història del local pot ser de ficció, la cosa del poeta italià és de veritat.

Jugar amb altres textos desviant-los dels seus contextos per fer-los servir per als propis pretextos és una cosa que Dylan cada vegada fa més, fins al punt que un dels darrers discos es diu “Amor i robatori” ( Love and theft, 2001). El joc poètic dylanià, de Time out of mind (1997) [Temps immemorial] cap aquí, és una maniobra literària sense precedents: fa cançó tradicional nord-americana amb textos fets majorment de cites quasi literals de Virgili, Ovidi, Mark Twain i el novel·lista Junichi Saga, a més d’aportacions de Blake, Groucho Marx, W.C. Fields i molts altres. La desena estrofa de Lonesome day blues és un tros de l’ Eneida. L’última cançó de Modern times (2006) es diu “No parlo, camino” i acaba amb un vers de l’exili d’Ovidi en la traducció de Penguin: “ In the last outback at the world’s end ”. “A l’últim despoblat de la fi del món”.