Biografies populars contra la memòria líquida
ENS AGRADEN LES BIOGRAFIES?
Espriu, transparent és un cas especial perquè l'aproximació biogràfica a un dels escriptors més importants de la literatura catalana contemporània es fa des d'uns paràmetres poc usuals en el nostre món editorial. El treball d'Agustí Pons presenta característiques de l'estil nord-americà i anglosaxó en general de fer biografies, que no és el més valorat per la nostra tradició. Aquí la biografia s'entén com una proposta més o menys canònica, feta per algú bàsicament entès, sense poca o cap pretensió d'arribar al gran públic. Això en general, evidentment. La biografia es pensa, ja des de l'inici, com una mena de producte destinat a la consulta. A l'espai anglosaxó, la biografia és un gènere elàstic que admet diverses maneres de presentar-se, sempre pensant en el gran públic. Això fa que una biografia pugui tenir tantes vendes com qualsevol novel·la d'èxit. Hi ha dues raons: la primera és que des d'un punt de vista conceptual l'autor no és neutral. O no és gaire neutral. Això, a casa nostra, ja seria un pecat original, ja que se suposa que les biografies han de ser imparcials. En segon lloc, en l'àmbit estilístic i literari, les propostes també són molt diverses però sovint inclouen plantejaments narratius i de creació que n'accentuen el to subjectiu. Un exemple relativament recent, extrem, podria ser Un adúltero americano (2010), de l'escriptor anglès Jed Mercurio. Ens biografia el John Fitzgerald Kennedy president dels Estats Units per la via de donar-nos un relat de no-ficció, novel·lístic, pertorbadorament humà i pròxim. A A sang freda (1966) Truman Capote ja havia iniciat el mestissatge de gèneres tot aproximant-se a un succés desgraciat, un assassinat múltiple, i explicant-lo (respectant els fets) en forma de novel·la. Això aplicat a les biografies ha resultat d'una gran eficàcia, i sobretot d'una gran creativitat.
Fixem-nos en Norman Mailer, que directament es va dedicar a novel·lar biografies. El castell del bosc (La Magrana, 2007), dedicat a la infantesa i la primera joventut de Hitler, és tan extraordinari que fa por. En qualsevol cas, tal com s'ha dit, els biògrafs anglosaxons són molt subjectius (encara que aquest terme, aplicat a la biografia, sembli una contradicció). Això aquí tot just ho estem començant a apreciar. La biografia de Pons sobre Espriu és personal: l'autor comenta, des d'un punt de vista propi, moltes de les afirmacions biogràfiques. És a dir, alhora et dóna informació i te la comenta. Això, i l'ambició literària i editorial, l'acosten al model anglosaxó. I amb més mèrit. Als Estats Units les editorials poden avançar grans quantitats de diners perquè els autors treballin in situ sabent que després recuperaran la inversió amb les vendes. Mailer se'n va anar a Rússia per poder explicar millor la personalitat d'un dels seus biografiats il·lustres: l'assassí de Kennedy, Lee Harvey Oswald. Eric Lax, autor de la biografia de Woody Allen, va poder invertir quatre anys a acompanyar el cineasta, durant la producció de cinc pel·lícules.
BIOGRAFIES PER PASSAR-HO BÉ
Tant l'aproximació de Capote a un fet, com les de Mailer a persones, ens descobreixen una altra manera de gaudir de la biografia o de la crònica. I, atenció, fins i tot biografies de caràcter més, diguem-ne, clàssic no estan exemptes d'una certa passió (que en qüestionaria el distanciament que se suposa que han d'oferir). Pensem, sense anar més lluny, en la voluminosa -i exitosa- biografia d'Adolf Hitler feta per Ian Kershaw publicada a l'editorial Península l'any 1999. I a casa nostra, sens dubte, no podríem deixar d'esmentar la biografia que Vinyet Panyella va fer d'un dels grans exponents del modernisme català a Santiago Rusiñol, el caminant de la terra (Edicions 62, 2003), extensa, completa, però sobretot, apassionada.
Cal agrair molt l'esforç d'Agustí Pons. Perquè ha encarat aquesta biografia amb la força de les pròpies conviccions i les ganes d'afrontar un personatge, Salvador Espriu, des del respecte a l'obra, però comunicant-nos que va ser algú molt més polièdric del que ens havien fet pensar. I de vegades, quan ho creu convenient, defensa el seu biografiat. Per exemple, davant les acusacions malèvoles de Joan Ferraté, a la dècada dels 80, sobre un possible afany acomodatici i de cerca de popularitat ("vendre's l'ànima al diable", en diu ell). D'altres vegades el critica, com quan esmenta el trencament de la promesa del poeta, en els últims anys, de no concedir cap entrevista.
El resultat de l'esmentada biografia de Salvador Espriu és un treball particular, en què, a més de la informació sobre el personatge, el que es descriu és el procés creatiu d'una persona i com aquest procés es veu afectat per la mateixa vida. Una gran contribució, la d'Agustí Pons, per conservar viu el record d'Espriu. Imprescindible en un país com el nostre, on la memòria és tan líquida i volàtil.
