L'ambiciosa marquesa d'Espard pretén incapacitar el seu marit, al·legant que és boig, per administrar-ne la fortuna. El jutge encarregat del cas és un home íntegre disposat a fer-hi llum més enllà de les aparences i, si cal, de les conveniències. Aquest és l'ordit argumental de La incapacitació , una novel·la curta que Balzac va publicar el 1836 i que després va incloure en Escenes de la vida parisenca . Forma part, doncs, de les tessel·les fundacionals de l'immens mosaic de la comèdia humana.
La incapacitació és, sobretot, un estudi de situacions i personatges, que brilla especialment en les caracteritzacions. La figura del jutge Popinot -la descurança, la bonhomia, la comprensió de la natura humana, l'ull sempre alerta- és memorable, i les dels altres actors -bé que traçades amb menys relleu- no hi desdiuen. El desplegament de la trama permet esbossar diversos quadres de la vida parisenca que tenen la vivacitat d'un Daimier analític. El lector apressat, amb tot, pot quedar amb la sensació que el desenllaç queda massa en suspens, però Balzac ens ha fornit prou dades per saber quina serà la ineluctable conclusió de tot plegat. En això, La incapacitació funciona com un capítol d'un conjunt més vast: els devots balzaquians -sempre afortunats- tindran el plaer de retrobar personatges ja coneguts d'altres novel·les, com l'intrigant Rastignac i el seu amic, el metge Bianchon, i el mateix jutge Popinot -igualment savi, igualment benèvol, igualment inefectiu- apareixerà en novel·les posteriors. Però també és un relat rodó, que se sosté per ell mateix.
L'escriptura de La incapacitació té els defectes habituals de Balzac -és verbós, digressiu i un punt displicent, perquè va per feina-, però també està amarada del seu geni narratiu, que és el geni del creador de mons. Tot té vida, tot respira amb força i també tot tendeix a l'expansió. La comèdia humana no s'acaba mai. Per això, com sempre passa amb Balzac, en acabar aquest llibre en volem llegir més. La traductora, Anna Casassas, és experta en Balzac i fa, com de costum, un treball excel·lent. L'edició, que inclou un pròleg molt sensat de Jean d'Ormesson, també ho és.