BarcelonaQuan va començar a treballar en 'L’art francès de la guerra', Alexis Jenniu es va retrobar amb les lectures d’aventures de la infantesa. “Aquest gènere sempre m’ha cridat molt l’atenció. De petit imaginava batalles amb soldats de joguina, llegia moltes novel·les d’aventures i també en veia pel·lícules –fa memòria–. Al llibre volia combinar aquest esperit amb l’anàlisi, la reflexió i el comentari, sense que això fes perdre l’atenció per la història, que volia que fos llegida amb interès i quasi amb addicció, com passa amb les novel·les de gènere”.

La novel·la, de gairebé 600 pàgines, arrenca amb un personatge de qui no en sabem el nom, l’edat ni cap característica física. El seu únic interès és aconseguir escaquejar-se de la feina, passar unes quantes hores amb l’amant i seguir fil per randa la guerra de l’Iraq de l’any 1991. “El personatge remarca que és la primera vegada en dues o tres dècades que es parla de la participació francesa durant una guerra –diu Jenni–. El narrador s’adona que l’exèrcit, amagat i marginat de la societat fins llavors, torna a renéixer. Un dels punts de partida del llibre era la següent pregunta:#per què no se n’havia pogut parlar, de l’exèrcit, fins llavors?”

Podeu llegir el reportatge a l'Ara Premium.