Fa poc vaig veure com es presentaven a prop meu un home i una dona. Ella va dir el seu nom i, tot seguit, ell va allargar la mà i va dir el seu: Alexandre. I la dona va encaixar mentre deia: Hola, Àlex. L'home, amb un to de veu suau però que destil·lava un cert cansament, va corregir: Alexandre, sisplau.
Me'l vaig mirar i vaig intuir que aquell home es passava la vida fent exactament això que acabava de fer. Reivindicar el seu nom, demanar que no li canviïn sense motiu. I vaig compadir-me'n. Com dels Daniels que els diuen Dani o de les Ariadnes que són Aris. Quin drama si tens un nom més aviat llarg, però que t'agrada!
La gent té una tendència exagerada a escurçar els noms llargs, com si haguessin de pagar un euro per cada lletra. Quin desassossec, per exemple, assistir a un partit de bàsquet i sentir com animen els jugadors: vinga, Uri! Molt bé, Berni! Alerta, Ferri! A veure: provem-ho amb Oriol, Bernat, Ferran. Mireu quina diferència! Segur que guanyen el partit. És fàcil d'imaginar, doncs, que si tens un nom llarg i que, segurament, sona massa seriós per a una persona jove com Alexandre, pots donar la batalla per perduda. Àlex s'ha imposat absolutament, també en femení per a Alexandra, començant a substituir el tradicional Sandra. Els Alexandres que s'escurcen per afèresi, per cert, van a parar a l'italianitzat Sandro (d'Alessandro), en lloc del més lògic i nostrat Sandre.
Alexandre ve del grec Alexandros, literalment "el que rebutja l'home", és a dir, "el protector, el que protegeix de l'enemic" . Si us dieu Alexandre i voleu celebrar el sant, podeu triar i remenar perquè hi ha una trentena d'Alexandres que van ser canonitzats per l'Església catòlica. També és un nom que trobem sovint a les dinasties reials.
La seva popularitat arrenca, sobretot, d'Alexandre el Gran, rei dels macedonis, el conqueridor més gran de la història, que amb només tretze anys de regnat (336-323 aC) va aconseguir canviar la configuració política del món grec antic.