Tinc obert davant meu l’estudi de David Hockney sobre els secrets dels mestres antics: a l’esquerra hi ha el cistell de fruita pintat per Caravaggio i a la dreta unes pomes arrenglerades per Cézanne. En un costat, la nitidesa fotogràfica, a l’altre les línies insegures d’un pintor que es va adonar que la nostra visió és binocular (tenim dos ulls i per això dubtem sempre). La visió humana fluctua, els punts de fuga són múltiples i a vegades contradictoris.
A partir de l’exemple m’adono que L’endemà de tot no és una novel·la encara que tingui l’aparença d’una novel·la, l’extensió que toca, una sèrie de personatges pintorescos i una trama densa. Aquest llibre no és una novel·la perquè li falta el tret absolutament definitori, li falta la “imaginació dialògica” establerta per Bakhtin. Una novel·la recrea el món fotogràficament, igual com Caravaggio recreava el cistell de fruita: cada peça té el seu propi punt de fuga. La novel·la ens diu que allò que veiem és la realitat.
Calvo -poeta i pensador- no sucumbeix davant l’imperatiu de la ficció a tot preu. No ens dóna cap possibilitat de penetrar en la manera que veuen el món els personatges. Tot és reduït a una sola consciència que analitza, escodrinya, furga, intenta comprendre allò que veu. L’escriptura avança sense cap seguretat, sense artifici, sense patrons a seguir, sinó més aviat utilitzant la tradició com un bagul de mals endreços des d’on es pot treure la disfressa que més convé. Com les pomes de Cézanne, aquesta crònica del Raval és una pintura que ha de ser vista des de l’altra punta de la sala, amb distància, sense identificació, per poder percebre la imatge sencera tota d’un cop. No és l’estil, no és la llengua, no és la temàtica dels racons d’una gran urbs allò que situa Calvo entre els escriptors que tenen l’oïda afinada per al batec del seu propi temps. És la perspectiva. Cal tenir una certa perspicàcia teòrica per descobrir el punt de partida des d’on es construeix el relat. Atenció, el seu cronista no és tampoc cap Ich-Erzähler capaç de substituir el panteó de personatges enfrontats amb un Wilhelm Meister en el camí a la seva autorealització. L’encert de Calvo no és una sola veu narrativa, sinó atrevir-se a pintar de manera desenfocada. Calvo no protagonitza, però, cap ruptura en solitari. Puntí a Maletes perdudes, Puigdevall a Un dia tranquil, Guillamon a La Moràvia, Moliner a La col·laboradora, Baulenas a Quan arribi el pirata o Castillo a Barcelona no existeix també han mirat el seu món de manera binocular i ens ha retornat la imatge d’una gran ciutat emmurallada en la qual només existeix el present.
