Crítica
DAMIÀ ALOU

La utopia del capità Misson

'El fantasma de l’oportunitat' de William S. Burroughs. Males Herbes. Trad. Francesc Garcia Martín. 156 pàg. / 18 €

La utopia del capità Misson Zoom

En aquest llibre bicèfal que ara ens presenta Males Herbes sobre la vida i miracles del (possiblement real) capità Misson comparteixen autoria dos dels escriptors més singulars de la llengua anglesa: Daniel Defoe i William S. Burroughs, separats per més de tres segles de distància, tot i que els dos, a part de la seva dèria per aquest personatge, van aportar el seu granet de sorra a la literatura anglosaxona: Defoe fou un dels fundadors de la novel·la anglesa amb Robinson Crusoe, i William S. Burroughs, un dels destructors de la novel·la gràcies a la introducció de la tècnica del cut-up o narració fragmentària: l’exemple més conegut seria potser El almuerzo desnudo (encara per traduir al català), delirant faula pseudoautobiogràfica sobre el món de la droga i les seves al·lucinacions, que David Cronenberg va adaptar al cinema. Aquest tal capità Misson que va viure a principis del segle XVIII i va interessar els dos autors va ser un pirata qualificat de vegades d’“humanista”, ja que els seus homes no maltractaven els vençuts, ni saquejaven la nau, ni la cremaven. També s’explica que va alliberar els esclaus que va trobar en un navili holandès, i que alguns esclaus es van unir a la seva tripulació. També és conegut per haver fundat Libertàtia, una suposada colònia anarquista a l’illa de Madagascar.

Defoe, a qui s’atribueix la Història general de la pirateria (1724) on apareix la història de Misson, ens relata la vida d’aquest cavaller que anava per matemàtic i que en cert moment de la vida va voler embarcar-se. Més endavant, a Roma, va conèixer el Signor Caraccioli, un dominic que predicava més el socialisme que el clericalisme i que al final es va embarcar amb ell. Defoe ens explica, amb el seu estil desmanyotat, les seves aventures fins a la fundació de Libertàtia, que és on acaba el seu relat i on comença, més o menys, el de Burroughs, ja que ell tenia una gran facilitat per extraviar-se per carreteres secundàries i derivar a llocs insospitats més o menys interessants. A El fantasma de l’oportunitat (1991) hi trobem el capità Misson molt preocupat per la desaparició dels lèmurs (que en llengua nadiua significa “fantasma”, ens diu) a Madagascar, que posa en marxa la prosa apocalíptica de Burroughs (“El temps és una aflicció humana; no una invenció, sinó una presó”; “La bellesa sempre està condemnada”) i una denúncia dels virus que amenacen la humanitat (com ara el VIH i els temibles SEP), així com alguns comentaris jocosos sobre la figura de Crist. Un llibre maco i ben traduït que pot ser una bona introducció a Burroughs i Defoe, qui sap si tots dos massa prolífics per tot el que tenien per dir.