CRÍTICA
PERE ANTONI PONS

La tragèdia i el coratge d’una víctima de Boko Haram

'La noia' d'Edna O’Brien. Edicions 62/Lumen. Traducció d’Alba Dedeu. 236 pàg. / 19,90 €

La tragèdia i el coratge 
 D’una víctima de Boko Haram / REUTERS Zoom

Quan Edna O’Brien (Tuamgraney, Irlanda, 1930) va publicar la primera novel·la, Las chicas de campo (en castellà a Errata Naturae), l’escàndol va ser dels que fan època: el llibre va ser censurat, un sacerdot en va cremar exemplars en públic, l’autora va ser criticada i escarnida pels seus veïns i conciutadans...

El que contava aquella novel·la inicial, que l’autora va completar en forma de trilogia amb Girls with green eyes (1962) i Girls in the married bliss (1964), era la història de dues adolescents d’un poble rural irlandès, auster i aïllat, que no es conformen amb la vida reprimida i tancada que els imposa l’entorn conservador i ultracatòlic en què han nascut. A O’Brien no li van perdonar que tractés amb normalitat i desimboltura el tema del desig sexual femení.

Una forma o altra de controvèrsia sempre ha acompanyat la trajectòria d’O’Brien, que si bé ha rebut importants premis i distincions -fa temps que gaudeix de l’estatus de gran escriptora irlandesa i europea-, sovint també ha estat en el punt de mira de la crítica i dels comentaristes polítics anglesos. Una part de les crítiques rebudes han estat motivades per raons extraliteràries, sobretot quan, a partir dels anys 90, va deixar de banda l’exploració íntima de la condició de la dona i l’estil poètic que fins aleshores l’havien caracteritzada i va fer algunes novel·les amb una dimensió més explícitament sociopolítica. Quan va publicar The house of splendid isolation (1994), feia dècades que O’Brien vivia a Londres, però així i tot va tenir el valor de desmarcar-se de les inèrcies i els prejudicis del seu entorn i d’abordar el conflicte nord-irlandès defugint la temprança equidistant i mostrant simpaties per l’IRA. A Anglaterra, l’atacaren per tots costats.

Però O’Brien no és de les que s’arronsen. De jove, va saber emancipar-se d’un pare alcohòlic i d’una mare fanàticament religiosa. I, de gran, ha acabat sent l’autora d’una prolífica obra que, a més de novel·les, inclou contes, poesia, teatre i memòries. Si s’arronsés fàcilment, ara no hauria comès la temeritat d’escriure, als 89 anys i en una època en què l’acusació d’apropiacionisme cultural pot ser letal per a les expectatives i la reputació d’una obra, una novel·la com La noia, protagonitzada i narrada en primera persona per una noia nigeriana segrestada per Boko Haram.

Història d’un segrest

Què fa una venerable senyora irlandesa escrivint sobre un tema tan delicat i mediàtic com el segrest d’unes nenes nigerianes per part d’un grup de terroristes islàmics? Per començar, el que ha fet O’Brien és una feina molt honesta, respectuosa i rigorosa. Tal com explica a la nota d’agraïments final, no es va limitar a llegir sobre els fets sinó que va anar a conèixer el terreny, va visitar hospitals i camps de refugiats i es va entrevistar amb metges, psicòlegs i víctimes. Res d’això no implica que l’autora hagi fet bona literatura, però sí que és la garantia que no ha fet un ús egoista i estrident d’uns esdeveniments verídics i escabrosos.

L’argument, que es desplega d’una manera lineal, és senzill com una rondalla tètrica, puntejada de passatges onírics o al·lucinats. Comença amb el segrest de la narradora protagonista, la Maryam. Continua amb la rutina que ella i les altres noies segrestades porten al camp, a mercè del fanatisme i la ràbia dels jihadistes: una rutina de submissió, horror, enviliment, privacions i violències (sobretot sexuals). Després, hi ha l’arriscada fugida del camp amb una amiga i amb el fill que ha tingut amb un dels segrestadors. I, finalment, hi ha la reincorporació a la vida normal, que és penosa i difícil perquè ella és sospitosa per haver sobreviscut i per ser la mare d’un fill de l’enemic.

A partir que la Maryam s’escapa, la novel·la s’esfilagarsa, però no perd ni una engruna del laconisme brutal i poètic que la defineix i que ha estat ben reproduït en català per Alba Dedeu. A més, O’Brien en tot moment expressa i desenvolupa amb gràcia i força el nucli emotiu i dramàtic de la novel·la: la peripècia, terrorífica i tendra alhora, d’una noia que de cop es troba sent mare d’una nena a qui al principi tem i detesta, però a qui aprèn a estimar i a protegir amb tot l’amor i tot el coratge.