L’enderrocament del govern democràtic de Jacobo Árbenz, a la Guatemala del 1954, ha sigut una de les espines més fortament clavades en la consciència dels sectors progressistes hispanoamericans en la segona meitat del segle XX. Al capdavall, el crim d’Árbenz només va consistir a idear una reforma agrària que repartira entre els indígenes terres improductives, per poder treure’ls del feudalisme i inserir-los dins una economia moderna. Aquesta reforma, però, insistia també a gravar amb impostos la United Fruit Company, la poderosa exportadora de bananes amb capital nord-americà. I això és l’origen d’un dels colps d’estat més injustos d’un segle i d’un continent on el colp d’estat ha sigut considerat sens dubte una de les belles arts. Aquest és el motor que permet a Mario Vargas Llosa escriure Tiempos recios.

Després de La fiesta del Chivo (2000), el volum que va dedicar al sàtrapa dominicà Rafael Leónidas Trujillo, Vargas ha emprès el seu nou text amb una certa voluntat de continuïtat. Al capdavall, Trujillo també va intervindre en la crisi guatemalenca: va finançar el substitut d’Árbenz, el coronel Carlos Castillo, en la seua conspiració criminal. Però els millors padrins de Castillo van ser els Estats Units, et pour cause. En la primera part de Tiempos recios se’ns narra el curiós aplec d’interessos de dos jueus nacionalitzats nord-americans, Edward L. Bernays i Sam Zemurray. El segon era l’amo de la United Fruit i va contractar el primer -que es jactava de ser el creador de les relacions públiques modernes- perquè orquestrara una campanya de premsa als Estats Units per advertir de la deriva cap al comunisme de les autoritats guatemalenques.

En realitat, Jacobo Árbenz no era comunista, sinó simplement un progressista benintencionat. Però això la United Fruit ho sabia. Necessitava la campanya difamatòria, precisament, perquè els Estats Units pogueren intervindre a Guatemala amb l’opinió pública convenientment ensinistrada. I així va ser. Tiempos recios, fet i fet, és la crònica novel·lada d’aquell tèrbol episodi. Una altra cosa és si Vargas Llosa, company de viatge dels neoliberals al seu continent, té autoritat moral per evocar ara de manera lacrimògena la deplorable caiguda d’Árbenz. No acabe de tindre clar què ha fet més mal al segle XX, si el comunisme o l’anticomunisme. Sorpresos enmig d’aquesta dialèctica, molts intel·lectuals no sempre han sabut romandre impertèrrits, si no neutrals. Vargas explica ara que la intervenció de la CIA a Guatemala va convéncer un jove Fidel Castro i un jove Ernesto Che Guevara que l’única via possible, enfront de l’abraçada de l’os americà, era l’abraçada de l’os soviètic... No sé si Vargas és un clarivident o un cínic.

Però a un escriptor, vet-ho ací, se l’ha de jutjar per la qualitat de la seua escriptura. Tiempos recios, en aquest sentit, no em sembla una gran novel·la -almenys, no digna de l’autor de Conversación en La Catedral (1969)-. Vargas continua sent un gran contador d’històries, un relator apte per a tots els públics, però el seu text té una flaire didàctica que desconcerta un poc. Què pretén l’autor? Fer-nos un digest facilet dels esdeveniments a Guatemala o arborar-hi una ficció amb tots els ets i uts? La pulsió pedagògica, d’alguna manera, elimina la possibilitat de la segona opció, i aquest és el problema.

Els diàlegs de la novel·la, d’altra banda, són maldestres, sense ni una mica d’elaboració estilística ni cap gràcia en la fidelitat al nivell col·loquial. I les tècniques narratives són les mateixes que va aprendre tot llegint Madame Bovary quan era jove: estil indirecte lliure, accions paral·leles...

Potser Vargas Llosa ha arribat en aquest punt en què només desitja fer una narració transparent, apta per a tothom. Però, per això li han donat el premi Nobel?