CRÍTICA

El perill dorm a casa

'Mur fantasma' de Sarah Moss. Angle/Sexto Piso. Traducció de Marc Rubió. 144 pàg. / 16,90 €

“Les ferides físiques  es curen, però és molt més difícil canviar el relat que t’han fet creure” / UNIVERSITAT DE WARWICK Zoom

Les novel·les breus i ben fetes són com la gent prima i elegant: ja ho tenen tot guanyat d’entrada, a la vida. D’acord que després han de demostrar una certa profunditat i solvència, però entren tan bé, com un còctel lleuger abans de sopar! Mur fantasma n’és un exemple: cent quaranta pàgines, una sola trama, pocs personatges, encara menys escenaris i una premissa original i clara. En aquest cas, la convivència forçosa entre una família i un grup d’estudiants que han decidit aventurar-se en una disciplina que existeix de debò, l’arqueologia experimental. Sí, hi ha gent que reprodueix les condicions de vida dels nostres avantpassats per mirar de descobrir-ne més coses, però no del nostre besavi, sinó del Neolític o, com és el cas d’aquesta novel·la, de l’Edat de Ferro.

Som als anys noranta (del segle XX) a Northumberland, l’extrem nord d’Anglaterra, però fem veure que som fa tres mil anys i anem disfressats amb túniques bastes, busquem arrels i fruits del bosc per alimentar-nos i fabriquem ganivets esmolant pedres de sílex. El pare de la família és qui té la dèria i qui ho ha organitzat tot. La dona i la filla, una adolescent de disset anys que narra la història -un dels encerts absoluts de l’autora és haver-li donat una veu ingènua, idealista i només a punt de decebre’s-, són dòcils i l’obeeixen en tot. Els estudiants són més escèptics (s’han apuntat al taller mig per obligació), sobretot la noia, cosa que és un detall important, perquè si algun biaix ha decidit donar l’autora a la història és el de l’oposició entre la visió masculina, autoritària i d’una irracionalitat que frega la malaltia mental, i una altra, encarnada en els personatges femenins, que qüestiona aquesta autoritat i defensa una manera d’estar al món en tant que noia o dona. Davant la tirania o l’abús de poder, la solidaritat entre dones és l’única salvació.

Tirania i abusos familiars

Si aquest llibre l’hagués escrit George Saunders (el tema de l’arqueologia experimental li escau del tot), n’hauria fet una història estripada de les seves, però en les mans d’una escriptora anglesa tot és més subtil. La novel·la qüestiona la idealització del passat i l’exacerbació de la recerca d’una puresa nacional, però sobretot posa el focus sobre la tirania i l’abús en les relacions familiars i en la convivència forçosa. No busca cap efecte sorpresa i acaba exactament allà on ha d’acabar, sense estirar massa el clímax. És exemplar quan descriu la natura sense estalviar-se la duresa que pot comportar una excursió a la costa a buscar musclos, i és hàbil en la psicologia dels personatges. El del pare, sobretot, un conductor d’autobusos obsessionat amb el passat remot i amb la possibilitat que els britons no fossin realment colonitzats pels romans, i haguessin mantingut així una puresa que és la que ell vol que no perdi la seva filla: dues cares de la mateixa moneda que el porten a comportaments excessius. La filla, de disset anys, criada en un entorn petit i opressiu, observa i aprèn dels estudiants, que se salten les normes i van a comprar xiclets a la botiga de la carretera de més avall, però no gosa fer el mateix que ells. Viu atemorida, tot i que és l’única que sobreviuria en un entorn realment hostil com el que recreen durant uns dies, perquè sap recol·lectar i caçar, esbudellar un conill o pescar un peix. El que no sap, però, és que el dolor amb el qual conviu no en té res, de natural. Descobrir-ho és la tasca de les autèntiques heroïnes.