El 30 de març passat va morir Tomie de Paola, autor nord-americà (nascut el 1934 a Connecticut) de llibres per a infants. Tot i els més de 260 títols que va arribar a publicar i els milions de còpies venudes arreu, sobretot ens en ve un al cap: L’Oliver Button és una nena, un àlbum de referència per a molts de nosaltres, de finals dels anys setanta, que Kalandraka acaba de recuperar per primera vegada en català.

A l’Oliver li agrada passejar pel bosc, saltar a corda, llegir, dibuixar, jugar amb nines i, sobretot, cantar i ballar, mentre imagina que és una estrella de cine. Encara que en un principi els pares l’encoratgin perquè jugui a pilota, ell insisteix en els propis interessos, fins que un dia li acaben comprant unes sabates de claqué, que llueix content. Però a l’escola els companys, als quals bàsicament els agraden els esports, se’n riuen i li diuen nena, i així ho fan saber amb una pintada a la paret. A primer cop d’ull, podem pensar que ningú no assenyalaria amb el dit un nen que salta a corda, però s’ha de considerar el context de l’època. En aquest sentit, els que som fills de la dècada dels setanta, i concretament els que de petits teníem un comportament que, com el del protagonista, s’allunyava dels estereotips de gènere, sabem què significa sentir-se diferent. D’altra banda, quaranta anys després, potser pensareu que ara aquests infants ja disposen d’un espai inclusiu i, en conseqüència, no pateixen cap mena d’actitud discriminatòria -almenys aquí-; però, malauradament, encara hi ha situacions en què es poden sentir desprotegits. Per posar un exemple, fixeu-vos en els patis de les escoles actuals, on el futbol acapara el lloc d’esbarjo, cosa que invisibilitza els que volen jugar a altres coses; a més, aquest fet no només porta a fomentar la separació de sexes, sinó que també reforça el rols estereotipats de gènere. Per tant, no s’ha d’abaixar la guàrdia.

Sigui com sigui, l’Oliver es comporta com una nena (o sissy, en la versió original anglesa). La paraula sissy és un terme pejoratiu per designar un nen, un noi o un home efeminat, amb connotacions sovint relacionades amb els homosexuals. Mirat amb la perspectiva del temps, sorprèn sentir “nena” com a insult, per l’estigma sobre el sexe femení -potser seria hora de deixar les nenes tranquil·les-, tot i que la solució en la llengua meta no és cosa senzilla.

Humils reflexions sobre la traducció a part, diem que L’Oliver Button és una nena és una obra imprescindible que va ser pionera en la reivindicació de la visibilitat i el respecte dels que no segueixen els patrons traçats per la tradició, en aquest cas a través de la literatura infantil. També ho va ser l’àlbum francès Julia, la niña que tenía sombra de chico, del 1976, que aborda el tema de la identitat de gènere. De fet, si mirem enrere trobem llibres per a infants que només tocaven qüestions LGBTQ+ indirectament -mireu-vos la bonica sèrie de Sapo y Sepo, d’Arnold Lobel-, i calia llegir entre línies per portar-ho a aquest terreny, perquè fàcilment el lector ho podia entendre en clau heteronormativa, condicionat pel context social. Quan els destinataris són els petits lectors, autors i editors solen anar amb peus de plom, a l’hora de tractar qüestions controvertides.

Al mateix Tomie de Paola li deien sissy, quan anava a l’escola, i en comptes de guardar-se aquesta experiència negativa el que va fer és exterioritzar-la a través del seu treball. Com a resultat tenim un àlbum que neix de l’emoció, en què text i il·lustracions expressen, des de la senzillesa elaborada amb ofici i sensibilitat, un sentiment profund i punyent a la vegada, el d’un nen que és discriminat per mostrar-se únic. Però no s’ha de perdre l’esperança, perquè sempre hi ha les ànimes caritatives, com les amigues, que li donen escalf, o la persona desconeguda que rectifica la pintada per posar-hi: “L’Oliver Button és una estrella”.