En un moment particularment incert de la seva vida, l’arquitecte Xavi Vera, un dels protagonistes de la nova novel·la de Xavier Bosch, recorda una frase de Bertrand Russell: “El més difícil és aprendre quins ponts s’han de travessar i quins convé cremar”. Vera, en la cinquantena curta, recorda la frase després que l’atzar li hagi “desordenat la vida”. De sobte, es troba havent de prendre una decisió crucial. I els dubtes se’l mengen.

Igual que la majoria de novel·les i pel·lícules protagonitzades per matrimonis de mitjana edat que arriben a una cruïlla en la seva relació, Paraules que tu entendràs (Columna / Destino) tracta sobre la naturalesa dels sentiments i -per dir-ho com el text de la contracoberta-“sobre els secrets de cadascú i l’ús que fem de la veritat”. De fons, però, totes aquestes històries aborden un tema encara més esmunyedís: com ens afecta el pas del temps, com canviem amb els anys, com canvien aquells que ens envolten i de quina manera els canvis propis i aliens fan possible (o no) de mantenir-nos lleials al tipus de vida que vam escollir quan érem joves.

En la línia d’ Algú com tu (2015) i Nosaltres dos (2017), èxits de públic i de vendes, amb Paraules que tu entendràs Bosch torna a fer un tipus de literatura popular que vol captar els lectors des de la familiaritat i la complicitat, a través d’allò que més o menys tothom comparteix. El títol, en aquest sentit, no podia ser més cordial i hospitalari.

Com que poques experiències deu haver-hi més compartides que la consciència del pas del temps i de les transformacions que comporta, Bosch ja planta el tema des del primer capítol. La Mara Lincoln, una catalanoamericana a la quarantena que treballa organitzant viatges exclusius per a clients adinerats, és a l’habitació d’un hotel de Dublín amb un guia turístic italià més jove que ella. Al capítol següent retrobem la Mara en un altre hotel, ara als Alps suïssos, en un altre moment, a punt de celebrar Cap d’Any, i amb una altra companyia, formada per dos matrimonis amics i pel seu marit, el Xavi Vera. Fa deu anys, a la Mara ni li hauria passat pel cap d’enganyar el Xavi. Ara, ni li passa pel cap deixar de fer-ho.

Bosch ha muntat la novel·la a partir d’una línia argumental troncal -la relació entre el Xavi i la Mara- que es complementa amb diferents subtrames. Les més importants són la que reconstrueix la història de la Mara -amb un pare absent i una mare traïda- i la que se centra en l’encàrrec que rep el Xavi de dissenyar una casa tan ambiciosa com vulgui per a un milionari. Bosch dona forma a tot plegat mitjançant una successió de converses plenes de confidències, reflexions sobre arquitectura, facècies i tafaneries.

Des d’un punt de vista estilístic, la novel·la funciona molt millor quan l’autor adopta un estil sobri i funcional que quan opta per artistitzar les frases. Això es nota singularment en algunes escenes eròtiques, d’una flonjor imaginativa de vegades cursi, com en l’escena en què la Mara fa l’amor amb un cuiner brasiler i l’acte sexual és descrit com l’elaboració d’una recepta.

El ritme a què avança l’acció no és massa lent ni massa accelerat, però no varia a penes gens al llarg de les quasi 500 pàgines que té la novel·la, i això que l’estructura -salts temporals i canvis de punt de vista- de vegades ho reclama. Potser és deliberat -serveix perquè tot sigui fonamentalment acollidor, fins i tot els conflictes més greus-, però certs passatges, amb un punt més de trepidació i més sintètics, haurien guanyat en color i temperatura.

Un dels aspectes interessants de Paraules que tu entendràs és la conclusió vital no explicitada a què arriben el Xavi i la Mara. És una conclusió que ve a dir que, si estàs casat i t’emboliques amb algú, la decisió de trencar el matrimoni en última instància no depèn de si tens fills o no, ni de si estimes o no la persona que has conegut, sinó de com de bé o de malament estàs amb el marit o l’esposa. Bosch això ho apunta, però no ho explora. Potser a la propera.